Coneixement i realitat: exercicis de selectivitat d'Història de la filosofia (Catalunya)

Soc […] una cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar més intensament en la imaginació per a esbrinar si no soc alguna cosa més. Certament, no soc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà; no soc en absolut un aire suau i penetrant, que s'expandeix arreu del cos; no soc tampoc un vent, un alè o un vapor ni res que pugui fingir o imaginar, perquè ja he suposat que tot això no era res; i sense abandonar aquesta suposició, m'adono que no deixo d'estar segur que jo soc alguna cosa. […] Sé que jo existeixo, i vull saber què és aquest «jo» que sé que existeix. És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació fingeix i inventa. I els mateixos termes «fingir» i «imaginar» m'adverteixen del meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar és contemplar la figura o la imatge d'una cosa corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixo i sé també que totes les imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos) potser són només somnis o quimeres. […] Sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginació no pertany al coneixement que tinc de mi mateix. — René Descartes. Meditacions metafísiques, ii Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total] Pregunta II: a) «imatge»; b) «cossos».

Descartes sostenia que el pensament era l'essència de la ment; no pas aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això sembla absolutament inintel·ligible, ja que tot el que existeix és particular; i per tant han de ser les diferents percepcions particulars les que componen la ment. Dic que componen la ment, no pas que li pertanyen. La ment no és una substància en la qual existeixen les percepcions de manera inherent. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la idea cartesiana que el pensament o la percepció en general és l'essència de la ment. No tenim cap idea de substància de cap mena, ja que no tenim cap idea que no derivi d'alguna impressió, i no tenim cap impressió d'una substància, sigui material o espiritual. No coneixem res, llevat de les qualitats i percepcions particulars. — David Hume, Resum del Tractat de la naturalesa humana Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Doncs bé, què soc jo, ara que suposo que hi ha algú extremament poderós i, si goso dir-ho, maliciós i astut, que dedica totes les seves forces i totes les seves arts a enganyar-me? Puc estar segur de tenir cap de les coses que acabo d'atribuir a la naturalesa corporal? Em deturo a pensar-hi amb atenció, les passo i repasso totes en el meu esperit i no en trobo cap que pugui dir que em pertanyi. No és necessari que m'aturi a enumerar-les. Passem, doncs, als atributs de l'ànima i vegem si n'hi ha cap que em pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i caminar; i si és veritat que no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és percebre amb els sentits, però tampoc no és possible percebre amb els sentits sense cos. A més que altres vegades ja he cregut percebre amb els sentits moltes coses mentre dormia, les quals he hagut de reconèixer, en despertar-me, que veritablement no les havia percebut. Un altre és pensar. I aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l'únic que no es pot separar de mi. Jo soc, jo existeixo […]. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant amb propietat, sinó una cosa que pensa […]. Forçaré la meva imaginació per cercar si no soc alguna cosa més. No soc de cap manera aquesta agrupació de membres que anomenem cos humà; no soc en absolut un aire suau i penetrant, que s'expandeix per tots aquests membres; no soc tampoc un vent, un alè o un vapor ni res que pugui fingir o imaginar, perquè ja he suposat que tot això no era res. I sense abandonar aquesta suposició, mantinc que no deixa de ser cert que soc alguna cosa. — René Descartes, Meditacions metafísiques, ii Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Considereu les afirmacions següents: «La veritat està sobrevalorada. Per tal d'actuar d'una forma moralment i políticament adequada, el principal no és preocupar-se per què és veritat i què és fals sinó, més aviat, preocupar-se per actuar amb bones intencions, amb altruisme i amb ganes de contribuir al bé comú.» Indiqueu si esteu d'acord o en desacord amb allò que s'expressa en aquest grup d'afirmacions, tot justificant el punt de vista que decidiu defensar aportant raons. [2 punts]

Tot i que la sequedat de la gola no sempre ve, com és habitual, del fet que beure és necessari per a la salut del cos, sinó de vegades d'una causa del tot contrària, com és el cas dels hidròpics, és de totes maneres molt millor que ens enganyi en aquesta circumstància que no pas que ens enganyés sempre, quan el cos està ben disposat […]. Aquesta consideració m'és molt útil no només per a reconèixer tots els errors a què la meva naturalesa està sotmesa, sinó també per a evitar-los, o per a corregir-los més fàcilment. Sé que allò que els meus sentits m'indiquen sobre el que és bo o és nociu per al cos és més sovint veritat que no pas fals; puc gairebé sempre examinar una mateixa cosa amb molts sentits; i puc, a més, utilitzar la meva memòria (que connecta el present i el passat) i el meu enteniment (que ara ja ha descobert totes les causes dels meus errors). No haig de témer, doncs, que hi pugui haver falsedat en les coses que els meus sentits em representen habitualment. […] De cap manera no haig de dubtar de la veritat d'aquestes coses, si després d'haver apel·lat als meus sentits, a la meva memòria i al meu enteniment per a examinar-les, cap d'aquestes facultats no em diu res que repugni al que em diuen les altres. Perquè, del fet que Déu no és enganyador, se'n segueix necessàriament que jo en això tampoc no m'enganyo. — René Descartes, Meditacions metafísiques, vi Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Em cal considerar que soc un home que té per costum dormir a la nit i representar-me en somnis les mateixes coses […] que els insensats imaginen mentre estan desperts. Quants cops m’ha passat que somiava, a la nit, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop del foc, quan de fet estava desvestit a dintre el llit? […] Potser no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i insegures; però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire de si són a la natura o no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc, i el quadrat mai no tindrà més de quatre costats […]. Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu que ho pot tot […]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli que existeix tal com jo ho veig? I a més, com que de vegades penso que els altres s’enganyen, fins i tot en les coses que creuen saber amb tota certesa, qui sap si aquest Déu no ha volgut que jo m’enganyi sempre que sumo dos més tres o que compto els costats d’un quadrat […]. Potser Déu no ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. […] Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu […], sinó un geni maligne, tan poderós com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me. — René Descartes, Meditacions metafísiques, i Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

[…] La nostra experiència del passat no pot ser prova de res de cara al futur, a menys que ja suposem que hi ha semblança entre passat i futur. Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova. Estem determinats només pel costum a suposar que el futur serà conforme al passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment es mou immediatament per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i s’anticipa a la vista, tot concebent la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes repetits d’aquest tipus, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. — David Hume, Resum del ‘Tractat de la naturalesa humana’ Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’argumentació següent: «No és possible tenir una justificació per a totes i cadascuna de les nostres creences (una creença es pot justificar a partir d’altres creences; i aquestes, al seu torn, a partir d’unes altres; però aquesta cadena de justificacions no pot continuar indefinidament). Per tant, ja està bé que, en alguns casos, creguem algunes coses sense tenir cap justificació per a fer-ho.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

I heus aquí que, mentre parlo, algú atansa aquest tros de cera al foc. El que hi quedava de sabor es desprèn, l’olor s’esvaeix, canvia de color, perd la forma, augmenta de grandària, es fon, s’escalfa, a penes es pot tocar i, si el palpem, no emet cap so. Subsisteix la mateixa cera, després d’aquests canvis? Hem de confessar que subsisteix la mateixa cera, i ningú no ho pot negar. Què és, doncs, el que coneixíem tan distintament d’aquell tros de cera? Certament, no pot ser res del que he notat mitjançant els sentits, ja que totes les coses percebudes pel gust, l’olfacte, la vista, el tacte o l’oïda han canviat i, malgrat tot, continua havent-hi la mateixa cera. Potser és el que ara penso, això és: que la cera no era ni aquesta dolçor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó tan sols un cos que poc abans se’m manifestava sota aquestes formes i, ara, sota unes altres. Però què és, parlant amb precisió, el que jo imagino quan la concebo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament i, apartant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, només alguna cosa extensa, flexible i mutable. […] Però què és aquest tros de cera que només pot ser comprès per l’enteniment o per l’esperit? Sens dubte, és el mateix que veig, que toco, que imagino; en fi, és el mateix que conec des del començament. Ara bé, el que cal remarcar amb força és que la percepció del tros de cera no és en absolut una visió, ni un tacte, ni una imaginació (i no ho ha estat mai, tot i que abans ho semblés), sinó una inspecció de l’esperit […]. — René Descartes, Meditacions metafísiques, ii Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Compareu el paper que té la idea d’un geni maligne en l’argumentació de Descartes a les Meditacions metafísiques, amb el paper que té la idea de Déu en l’argumentació de l’autor en aquesta mateixa obra. [2 punts]

Suposem que una amiga ens diu el següent: «Fa una mica més de deu anys que a casa tenim un gos, que es diu Tro. Ara acabo de mirar una foto de fa deu anys, on se’m veu jugant amb el Tro, que aleshores era un cadell molt bufó de quatre mesos. Aquell gosset de la foto és el mateix gos que ara tinc al meu costat, el Tro (l’únic gos que hem tingut a casa). Ara bé, el que em permet afirmar que el gosset amb qui estic jugant en aquella foto és el gos que ara té deu anys i que està ajagut aquí al meu costat, no són pas els sentits: el gosset de la foto té una aparença molt diferent de la que té el Tro ara.» Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació final (en lletra cursiva) que fa la nostra amiga en aquest text. Responeu d’una manera raonada. [2 punts] [Al paper original, l'afirmació final en lletra cursiva és el fragment que va de «el que em permet afirmar…» fins a «…la que té el Tro ara».]

—[…] Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea del bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no del saber? […] —Sí, per Zeus! —va exclamar—. Diré tot això i amb totes les meves forces. —Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó […]. —No, en efecte —digué. —Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible? —Els ho prescriuré —va dir—, completament d’acord amb tu. —I no creus —vaig dir— que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que es pugui posar, amb justícia, per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament? —Sí que m’ho sembla —digué. — Plató, La República, llibre vii Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Compareu la concepció de Descartes sobre la possibilitat d’obtenir coneixement fiable sobre com és el món, amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació del final del text següent: «No és contradictori pensar que podria ser que existís un Déu totpoderós; Déu podria, si volgués, haver creat l’univers fa només trenta minuts; podria haver creat l’univers incloent-hi la Terra i a tots nosaltres, i ens podria haver creat dotant-nos a cadascú d’una sèrie de “memòries” sobre el que ens sembla haver viscut en el passat, però que realment no són autèntiques memòries: el món, i nosaltres amb ell, fa només trenta minuts que existeix; per tant, jo no puc assegurar realment que hagi estudiat per a fer aquest examen —per més que ara sàpiga com respondre a les preguntes.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Compareu la concepció de Nietzsche sobre el coneixement amb la concepció sobre el coneixement d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Un cop despatxat aquest important punt relatiu a la naturalesa de la inferència de la causa a l’efecte, l’autor torna sobre els seus passos i examina de nou la idea d’aquesta relació. En considerar el moviment transmès per una bola a una altra, no podíem trobar res més que contigüitat, anterioritat en la causa i conjunció constant. Però, al costat d’aquestes circumstàncies, normalment se suposa que hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte, i que la causa posseeix una cosa, que anomenem poder, o força, o energia. La pregunta és: quina és la idea que acompanya aquests termes? Si totes les nostres idees o pensaments es deriven de les nostres impressions, aquest poder o bé ha de manifestar-se als nostres sentits, o bé al nostre sentiment intern. […] les nostres ments no ens proveeixen cap noció d’energia, com tampoc no ho feia la matèria. Quan considerem la voluntat o volició a priori, abstraient-la de l’experiència, no som capaços d’inferir-ne cap efecte. I quan ens ajudem de l’experiència, aquesta només ens mostra objectes contigus, successius i constantment conjuntats. Comptat i debatut, doncs, o bé no tenim cap idea en absolut de força i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res més que aquella determinació del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la causa a l’efecte habitual. — David Hume, Resum del Tractat de la naturalesa humana Trieu UNA de les dues opcions, A o B, i responeu a les tres preguntes de l'opció que heu triat. [6 punts en total]

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació del final del text següent: «Hem pogut observar que la naturalesa es comporta de forma regular: quan hem observat un ornitorrinc i hem comprovat que era un mamífer, aleshores ha resultat que tots els altres ornitorrincs que hem observat també eren mamífers; quan he colpejat una bola de billar d’una determinada manera, s’ha mogut amb una determinada velocitat i fent una certa trajectòria, i si en una altra ocasió l’he tornat a colpejar exactament de la mateixa manera, la bola s’ha mogut, de nou, amb la mateixa velocitat i fent la mateixa trajectòria; el fet que en tot allò que hem observat fins ara hàgim vist que la naturalesa es comporta de forma regular ens justifica a concloure que en el futur també es comportarà de forma regular.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Compareu la concepció de Descartes sobre el paper de la raó en la justificació del coneixement amb la concepció sobre el paper de la raó en la justificació del coneixement d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]