Examen selectivitat Valencià: Llengua i Literatura II 2021 Extraordinària — Comunitat Valenciana

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat i): les 4 preguntes d'1 punt (a, b, c i d). Fragment 1 Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma? ¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu. El vell amor, insondable, terrible, i al capdavall els versicles solemnes, aquells fragments que ningú no desxifra d’una manera, diríem, plausible. (Pertanyent al poema «Un entre tants» de Vicent Andrés Estellés del Llibre de meravelles) Fragment 2 En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l’estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som «estrangers» per a algú. (Joan Fuster: fragment de «Xenofòbia», Diccionari per a ociosos)

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat ii): les 2 preguntes de 2 punts (e i f). Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua sang, ni havia cridat amb la seua veu. (5) I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella, perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van (10) fer el que faltava. Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa (15) actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com (20) volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquistes o amb qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill. Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31. TEXT 2 (1) Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que, malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la sociolingüística catalana. (5) I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus. Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat. En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el (10) txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes: 1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada. 2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua (15) minoritzada als fills i ho fan en la dominant. 3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència. En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa. (20) Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen. A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar (25) que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global. Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat iii): 2 de les 4 preguntes d'1 punt (a–d) i 1 de les 2 de 2 punts (e, f). Fragment 1 Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma? ¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu. El vell amor, insondable, terrible, i al capdavall els versicles solemnes, aquells fragments que ningú no desxifra d’una manera, diríem, plausible. (Pertanyent al poema «Un entre tants» de Vicent Andrés Estellés del Llibre de meravelles) Fragment 2 En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l’estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som «estrangers» per a algú. (Joan Fuster: fragment de «Xenofòbia», Diccionari per a ociosos) Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua sang, ni havia cridat amb la seua veu. (5) I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella, perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van (10) fer el que faltava. Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa (15) actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com (20) volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquistes o amb qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill. Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31. TEXT 2 (1) Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que, malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la sociolingüística catalana. (5) I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus. Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat. En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el (10) txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes: 1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada. 2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua (15) minoritzada als fills i ho fan en la dominant. 3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència. En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa. (20) Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen. A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar (25) que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global. Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]