Comprensió lectora: exercicis de selectivitat de Valencià: Llengua i Literatura II (Comunitat Valenciana)

TEXT (1) Jo havia “llegit” Manuel Sanchis Guarner abans de la guerra, i encara conserve l’exemplar del seu primer llibre que jo havia llegit, que fou el primer que va publicar: La llengua dels valencians. D’aquella remota lectura recorde que em va deixar un maldecap, un desfici. Jo no veia res clar; però alguna cosa intuïa, vaga, esfilagarsada. Era, aquell, un temps abans de la guerra civil, que jo llegia freqüentment Blasco (5) Ibáñez, el qual va conéixer, personalment, a Burjassot, el meu avi per línia materna, Manuel Estellés Sancho, un home bo, gran, alt, del qual m’han parlat, a la família, potser amb excés, un excés que ha arribat, ho considere ara, a un cert macabrisme de tipus, quasi, mexicà: que el va matar, d’un tir d’escopeta, el seu germanastre, Pep; que si un fragment del cervell anà a parar a la voravia de davant el forn on el varen matar, i el va veure la “tia” Pinzell, que era una dona vella, prima i certament alta, que, al mercat, (10) venia caragols i altres coses d’aquestes. Bé. Ara, encara, fa uns dies, ha arribat a les meues mans –pobretes– el text, autògraf, rigorosament inèdit, de la seua declaració d’amor a la que seria la seua esposa, Presentació Muñoz Suay. M’ha causat una emoció senzilla, però pregona. El text, ¡no cal dir-ho!, està escrit en castellà, en un castellà de coll dur, del “Juanito”, o d’un altre llibre que devia haver, aleshores, a les escoles, el “Manuscrito”. Però el meu avi, com la meua àvia, varen ser de parla valenciana. (15) Vaig conéixer, personalment, Manuel Sanchis Guarner ja acabada la guerra civil, en el temps sinistre de les execucions, de la llarguíssima postguerra. No puc concretar l’any. Em bastaria, sols, aturar- me i fer una discreta consulta telefònica. Però tinc massa urgència d’acabar aquests papers. Fou un any que l’Obra de Diccionari Català-Valencià-Balear va inaugurar una exposició itinerant, i aquesta exposició itinerant, dintre la ruta prèviament convinguda pel senyor Moll –el qual també vaig conéixer la mateixa (20) nit– i les respectives autoritats locals, arribava a València i es presentava als baixos de l’Ajuntament, a un pati que té entrada pel carrer de la Sang, i on sembla que hi ha unes oficines municipals on es fan els pagaments i altres llets. Ara el local ha quedat bastant bé; jo hi he anat una o dues vegades i sempre he recordat aquells locals plens de nit, sense oficines ni res. I el senyor Moll, tot nerviós, disposant els diversos blocs de l’exposició, seguint un ordre del qual ell solament tenia el fil. Fragment adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Manuel Sanchis Guarner, home de bé, home de pau”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 70-71. 1. Comprensió del text Contesta les 4 preguntes. La (d) et permet elegir entre dues opcions: (d1) o (d2). En total podràs obtenir-ne 3 punts repartits de la següent manera: a) 1 punt; b) 1 punt; c) 0,5 punts i d) 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT (1) Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació” —tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi—, morí en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu (5) desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època, aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres. A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara (10) s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona, conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar, que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi (15) inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit més saborós en l’Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení. (20) Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que (25) coneixem de dones escriptores medievals. Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130 1. Comprensió del text Contesta les 4 preguntes. La (d) et permet elegir entre dues opcions: (d1) o (d2). En total podràs obtenir 3 punts repartits de la següent manera: a) 1 punt; b) 1 punt; c) 0,5 punts i d) 0,5 punts. (Total: 3 punts).

TEXT (1) Diumenge, 2 de juny.— Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar [...] Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla el Tarzan, (5) de perfil. Jo ja ho sé que em casaré, perquè soc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà pas fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó. Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i després tot de bicicletes i després quatre o cinc senyors asseguts al voltant d'una (10) taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i ell li ha contestat que la setmana entrant en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo molt quan és fora perquè (15) encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles. Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimaven. Ja ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afusellaven tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són (20) desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho soc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sobre l'espatlla i ja no hem estat (24) més enrabiats. Jo li he dit: —No vagis a l'Havre aquesta setmana—. I una senyora de darrera ha fet: — Pst—. Mercè Rodoreda, Tarda al cinema (Vint-i-dos contes, dins Obres completes, I, Barcelona, 1984, Ed. 62, p. 213-215) 1. Comprensió del text Contesta les 4 preguntes. La (d) et permet elegir entre dues opcions: (d1) o (d2). En total podràs obtenir-ne 3 punts repartits de la següent manera: a) 1 punt; b) 1 punt; c) 0,5 punts i d) 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT (1) L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres “interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de (5) lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautiste o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot (10) això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...] (15) Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta. És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues (20) obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents... Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita... Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants. (25) Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i apague el llum... Per a què? Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d’un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41. 1. Comprensió del text Contesta les 4 preguntes. La (d) et permet elegir entre dues opcions: (d1) o (d2). En total podràs obtenir-ne 3 punts repartits de la següent manera: a) 1 punt; b) 1 punt; c) 0,5 punts i d) 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT (1) Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat, (5) amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc. Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment, (10) clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una (15) oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident. He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de (20) l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”. I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic, amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt (25) bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa. Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38. 1. Comprensió del text Contesta les 4 preguntes. La (d) et permet elegir entre dues opcions: (d1) o (d2). En total podràs obtenir-ne 3 punts repartits de la següent manera: a) 1 punt; b) 1 punt; c) 0,5 punts i d) 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) El coronel Martí, per la seua banda, mai no oblidaria el general, però l’avalot de la paternitat, l’amor de la senyora Carme i l’embolic dels negocis no van tardar a sumir-lo de nou en el vertigen de la vida. Només de tant en tant es quedava parat davant dels quadres de l’estança dels personatges i contemplava la mirada viva i penetrant del general. A voltes, en la soledat del despatx, es treia la brúixola de la (5) butxaca del jupetí, premia el ressort que obria la tapa i pensava que al remat, gràcies a aquell home, havia pogut trobar el camí de tornada. Els fills, mentrimentres, van continuar creixent. Ferran havia heretat les faccions i el caràcter del pare; els bessons, en canvi, s’assemblaven més a la mare. Entre Josep i Amàlia hi havia una connivència invisible. El mateix cordó umbilical que els havia embolicat a l’hora de nàixer, continuava ara (10) connectant-los en una confusió d’actes i sentiments. Els agradaven els mateixos menjars, tenien les mateixes preferències, es posaven malalts alhora i compartien jocs i secrets. Una volta Josep es va alçar a mitjanit i va córrer desesperat a l’habitació de la germana per salvar-la de les urpes d’un llop gegant que s’havia escolat enmig del somni i la tenia ja completament acorralada. Va arribar en el temps just per a foragitar l’animal. Els pares, alarmats pels crits punyents de la filla, van entrar a l’habitació i es (15) van trobar els germans abraçats en un gest de victòria i amb les petjades de pànic encara fresques sobre la cara. Aleshores van comprendre que aquelles criatures també compartien somnis. Per als germans, en canvi, allò no suposava cap novetat. De fet, estaven ja tan acostumats a córrer aventures oníriques l’un al costat de l’altre, que moltes voltes aprofitaven els seus jocs en la vigília per completar les peripècies inacabades en somnis. Només hi havia una petita diferència de temps, perfectament explicable per la (20) lògica implacable de la biologia. Amàlia, que havia nascut abans, entrava primer al somni, i Josep arribava després. Si era un malson, la germana tractava de resistir fins que arribara el germà salvador. Francesc BODÍ, L’única veritat, Gandia: Lletra Impresa, 2021, p. 281-282 TEXT 2 (1) Recentment, l’Assemblea Nacional francesa ha aprovat una iniciativa legislativa que permetrà sancionar aquells que actuen discriminatòriament contra qualsevol persona per la seua manera de parlar francés. És molt possible que, amb el temps, esta iniciativa també acabe estenent-se més enllà de les pròpies fronteres per a constituir un marc de referència per als drets dels parlants de qualsevol llengua. (5) La discriminació motivada per l’accent que s’imprimix a una llengua en l’expressió oral té un abast molt general; no és, evidentment, un problema restringit a l’àmbit de la francofonia. L’actual ministra d’Hisenda i portaveu del Govern espanyol, la sevillana María Jesús Montero, també ha patit burles reiterades pel seu accent andalús. No és necessari tampoc fer un memorial de greuges per a deixar constància dels escarnis que ha patit esta ministra o molts altres andalusos. Es tracta d’un fet (10) sobradament conegut. Quan les coses es veuen de lluny, pensant que només afecten els altres, pareix que som capaços d’observar-les amb més objectivitat. Però seria absurd creure que la cosa no va amb nosaltres. Com en totes les bandes, en el nostre àmbit lingüístic també hi ha accents devaluats socialment. Els valencianoparlants naturals d’una ampla franja territorial situada entre Almenara i Alzira també han (15) sigut objecte de burles, i fins i tot de discriminacions laborals, pel seu accent apitxat. Però, més enllà d’este cas particular o de qualsevol altre, la realitat és que totes les llengües presenten múltiples variacions. Tots els parlants tenen un accent peculiar que els identifica i els distingix d’altres parlants. I cada grup particular percep els altres com a diferents. L’accent propi d’una determinada àrea geogràfica és el resultat de la confluència de molts factors; entre altres, l’existència d’uns substrats (20) lingüístics previs, el contacte amb altres llengües pròximes… Però eixe és el destí inevitable de les llengües. Les pretensions de puresa lingüística són absurdes; possiblement, igual d’absurdes que les pretensions de puresa racial. Al marge de qualsevol apreciació valorativa, eixa és la història ineludible de totes les llengües: una història singular en cada cas però plagada de curioses coincidències. Siga com siga, no hi ha cap llengua que tinga un accent neutre. Eixa (25) creença no sols és falsa; sovint és la causa de molts prejuís socials. El prestigi d’un parlar sobre un altre és només el reflex de les relacions de poder. Històricament s’ha gestat com el poder de les metròpolis sobre les colònies; el de les capitals sobre les províncies; el de les ciutats sobre els nuclis rurals. Cada cas, amb els seus matisos, és el desenllaç d’una història particular. Cada u parla com parla. I cada tret específic és l’expressió de la pròpia identitat, individual i col·lectiva. Josep Lacreu, Discriminació per raó d’accent, en Levante-EMV: Pren la paraula, 8-1-2021 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l’hotel, on jo esperava, un soldat, que molt (5) correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “Senyor Andrés Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor”. El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor (10) Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes, creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir: “Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico”. Teoritzava i teoritzava (15) amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a cau d'orella: “Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana?”. Jo crec recordar que, en escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia Jaume el Conquistador, dos o tres quart d’hora. (20) Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona, havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa (25) penetració del món frívol als ossos dels cadàvers. Adaptat de Vicent Andrés Éstelles: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25 TEXT 2 (1) Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla (5) el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa cap escletxa. (10) L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en (15) dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així. Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou. «Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels (20) seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar algunes tendències lingüístiques. La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de (25) trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau. Adaptat d’Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» (Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023) 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) Malena Notenovio se sentia art i part d'aquell fet i cada dia assistia a casa Maria per contemplar la deglució de llet que Gràcia feia amb avidesa, xuclant dels mugrons rogencs, amb els nas esclafat sobre els blancs pits de la mare. Asseguda a una distància prudencial — «als xiquets no mos hem d’arrimar», li havien dit— amb els braços encreuats davall dels pits, movent de tant el tant els muscles en un (5) semicercle, Malena mirava la xiqueta devotament i amb placidesa. De la seua gran boca, on a penes quedaven dues dents, eixia un mig somriure i de tant en tant arrunsava el nas i es torcava el moquim amb el revés de la mà. Quan Gràcia cresqué i li havien eixit ja totes les dents de llet, continuava mamant. Amb cinc anys, es menjava bones llesques de pa amb oli i sal però també mamava. I amb set anys, quan les dents de llet se li anaven sollant i li apuntaven en les genives les dents definitives, menjava bons plats (10) d'arròs caldós però seguia sobrealimentant-se amb la llet de sa mare. En complir Gràcia deu anys, la llet desaparegué dels pits de Maria. Però la xiqueta ja havia crescut saníssima, alta, amb uns vius ulls color de mel, amb un rostre molt semblant al de la dona que li havia donat la vida. Alegre com un teuladí corria totes les cases del poble. Ací li donaven una poma, allà unes figues, allà un tros de canyamel... «Esta xiqueta va de casa en casa com el porquet de sant Antoni —deia la tia Jesusa—. I algun dia tindrem un (15) disgust». Però Gràcia, allà on anava era benvinguda i les seues rialles celebrades a tot arreu. Aquella xiqueta tenia alguna cosa especial que encisava. —Això és que ha mamat durant deu anys, —suggerien alguns. —Això és que va nàixer de peus —deien uns altres. —Això és que la batejà un colom —suposaven uns tercers. (20) Desimbolta i espavilada, des que tenia sis anys era l'encarregada d'avisar per a les novenes que es feien a les cases. Li donaven una campaneta i ella corria els carrers polsosos de tot el poble fent-la sonar. «El primer toc per a la novena de sant Antoniii» —cridava—. «El tercer toc per a la novena de la mare de Déu del Roseeeeer». «El segon toc per a la novena de sant Franceeeesc». La seua veueta que s'escampava pels cantons feia aparéixer les dones que, amb el catret a la mà i posades de vel, es dirigien a la casa o al (25) carrer on davant de la imatge del sant o la santa de torn, es resava la novena. De cara a un altaret fet a la paret o improvisat sobre una taula, algú recitava les oracions que glorificaven el sant o la santa. MIQUEL, Carme. 2005. La mel i la fel. Alzira: Tàndem, p. 136-138. TEXT 2 (1) Tot i que la idea que les generacions joves estan menys preparades no deixa de ser un tòpic, trobo que és un element per a reflexionar en un moment en què la societat sí que canvia o, més ben dit, el que canvia és la comunicació i, especialment, l’accés a la informació. Si ho rumiem una mica, però, tenim tan clar què és el que se suposa què hem de saber per estar més o menys preparats que la generació anterior? (5) Estic convençuda que, si haguéssim d’establir uns «mínims de coneixement» per considerar que algú està preparat, no ens posaríem d’acord. Si em limito al meu àmbit –la diversitat lingüística–, la diferència entre el que sabíem quan jo estudiava i ara és tan espectacular que el tòpic queda desmentit sense pal·liatius. I, fins i tot, si penso en els meus alumnes dels primers anys i els d’ara l’única conclusió possible és que hi hem sortit guanyant. (10) Sempre he utilitzat exemples d’unes altres llengües per il·lustrar fenòmens lingüístics, abans els havia de cercar jo, ara me’ls proporcionen ells mateixos: amb alumnes que parlen panjabi, armeni, rus, àrab, xinès i amb el coneixement generalitzat de català, castellà i anglès. Els joves d’ara tenen un contacte molt més directe que el que teníem nosaltres amb la diversitat lingüística i això també vol dir que estan més preparats per a entendre molts conceptes de lingüística comparada. I tot això no és un coneixement teòric (15) que han après i que poden oblidar sinó que l’experimenten contínuament. I si pensem en la generació de coneixement, actualment hi ha joves formats a les nostres universitat que treballen arreu del món en la descripció de llengües de les quals no se sabia res. Això abans era una raresa, ara és una sortida plausible per a un estudiant de lingüística. Per no parlar del coneixement del món, els Erasmus, per exemple, han obert tantíssimes possibilitats d’intercanvi, han (20) transformat tant la vida universitària i han ofert unes possibilitats de formació que difícilment permeten de pensar que els joves d’avui estan menys preparats o tenen menys «cultura general» que nosaltres. També acostumo a dir-los que són millors quan són ells perquè no en traiem res, de la reproducció d’informació, però, en canvi, aprenem moltíssim quan saben fer servir aquesta informació. I malgrat tot sí que hi ha una cosa que ha canviat i que, si no es defensen, pot acabar per anorrear- (25) los: el sistema. Cada cop més, les directrius ens porten a tractar-los com si fossin criatures, a llevar-los la responsabilitat, a protegir-los de qui sap què. Suposo que és la manera de tenir ciutadans submisos i sotmesos i contra això no sé com es pot lluitar. Jo els demano que no deixin que els infantilitzin, però potser no els explico prou que una manera d’infantilitzar-los és esperar que adquireixin acríticament els coneixements que se suposa que teníem els que estàvem més preparats. Adaptat de JUNYENT, Carme. 2023. «Res no és com abans», en VilaWeb, Barcelona/València. [https://www.vilaweb.cat/noticies/res-no-es-com-abans-opinio-carme-junyent/] 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) Ximo el Roig té la mateixa son, a les quatre del matí, en l’actualitat, que fa quaranta anys, quan es va fer càrrec del Mas del Potro. Més de quaranta anys munyint vaques quan encara és negra nit; ara les dues úniques vaques que li queden són la Negreta i la Rossa, rere l’embargament del banc –maleïts siguen tots els banquers! I tots els polítics! I tots els qui els alimenten amb la seua bavosa covardia!–, i encara es (5) desperta enteranyinat, ple de badalls i prometent-se que el vi del sopar s’ha acabat. Que un home necessita dormir. Les vaques mugeixen, impacients. El cel és negre i serè, si bé fred. Apunta la primavera i encara manca molt perquè la matinada no siga una fuetada rasposa i gèlida, en el llarg, fatigós camí que va del llit a l’estable. (10) El Roig ja no és roig, perquè només li queden quatre cabells, que voleien en el fred negre de la nit i la barba li creix poc. Com si tinguera una eterna varicel·la motejant-li el rostre. La mare deia al mestre d’escola que el seu menut seria delicadet, de pell fina i bones maneres. La mare cria malves i ell és qualsevol cosa excepte delicadet. Va munyint amb els dits hàbils del costum. Primer la Negreta, perquè la Rossa té més paciència. El doll es dispara com si volguera foradar el cul del poal. Fa olor de fems, de (15) palla, de son i de nit. I de vaca, clar. L’estable és a tocar la senda que condueix, després d’uns revolts, com si l’orografia haguera volgut jugar a fer puntes, a la carretera d’Alcoi. El Roig deixa sempre la porta oberta de l’estable, fins i tot en el cor de l’hivern, perquè es ventile l’aire. Tot i el costum, ell és encara capaç de sentir la ferum dels dos animalots, del gas metà que emanen els seus excrements i de suor i llet animal. Ara i adés, gira el cap per (20) mirar la senda –la senda del Calbot–. El llum de l’estable està encès i una bombeta de cent il·lumina tot l’espai, atrotinat i vell, i part de fora de la porta, en forma de cercle, encaputxada sota un barret metàl·lic que havia sigut de color verd. A tocar la senda del Calbot, el Roig va construir, fa dues dècades, una cleda de fusta, que hui cau a pedaços, però que encara té porta, mig abatuda a terra. Els ulls ensonyats del Roig s’enfoquen de tant en tant a la senda i les restes de la cleda. I és que la llet li fa fàstic, i alguns colps, (25) l’olor li provoca vòmits àcids i enllagrimats. És intolerant a la lactosa, que ho ha dit el metge, el senyor Pons. El doctor Pons, que té sempre raó fins i tot quan parla de política o xarra sobre els preus del bestiar. Veges què n’ha de saber. SIMÓ, Isabel-Clara. 2015. Tzoé. Alzira: Bromera, p. 5-7. TEXT 2 (1) La societat valenciana ha canviat, però les idees que impulsaren, des dels inicis, el procés de normalització són aquelles que han contribuït a portar endavant l’empresa: ha estat una imatge prospectiva, i no retrospectiva, del valencià lligada al progrés social, econòmic i cultural i de transformació democràtica. És amb aquest ideal que, al llarg de tot el camí recorregut, s’ha pogut comptar (5) amb el suport social d’alguns dels sectors més dinàmics i dels agents que han pogut materialitzar el canvi. També contra aquest ideal de llengua s’han trobat les resistències i tensions dels sectors oposats a tot allò que el valencià realment comprometia —democratització, modernització, cohesió i progrés social. El discurs conflictivista, arrelat als canvis de la transició democràtica, ha volgut situar la qüestió de la llengua en una zona de permanent tensió i de confrontació política, els orígens del qual cal buscar-los al (10) lloc on pertoca. Aquest discurs conflictivista ha anat perdent la seua base social, orfe dels sectors sociològics molt concrets que l’alimentaven i dels actors polítics o mediàtics que s’hi han posat al front. La derrota que el valencià ha seguit en aquest camí és clara si, sense necessitat d’excedir els límits de la mera sociologia aplicada, valorem els aspectes qualitatius que comporta la igualació en els grups de gènere, l’ampliació de la base d’usuaris en les generacions més joves, el paper determinant del nivell de (15) coneixements i estudis en l’ús de la llengua, el sentit dels desplaçaments experimentats als diferents sectors d’activitat econòmica i la situació laboral, o el perfil de la llengua en piràmide ocupacional, el grau d’implicació segons la ideologia, les actituds i les expectatives de futur. I, finalment, voldríem subratllar sols una dada: l’únic col·lectiu que, al llarg de tota la sèrie estadística disponible, amb tot de números reals, sencers i positius des del 1985 fins al 2005, que mostra un creixement constant en el grau (20) de competència i augmenta en l’ús del valencià és el col·lectiu format per persones joves, que han arribat als estudis universitaris i que es declaren d’ideologia progressista. Hi trobarem, salvades les distàncies, un perfil no gaire llunyà al de la generació d’universitaris dels 60. En aquest punt, la investigació en ciència i tecnologia és, ara mateix, un factor important per a rectificar l’incert futur —associat a la crisi d’un model econòmic del qual han derivat efectes tan problemàtics per al curs de la llengua—: un bon camí, com (25) molts d’altres, per a l’economia i també per al futur del valencià. NINYOLES MONLLOR, Rafael-Lluís. 2008. «Els reptes de la normalització: societat, economia i llengua», Llibre blanc de l’ús del valencià II. Iniciatives per al foment del valencià, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 30-31. 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per comptes dels cinc habituals. De fet, aquí s’acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu. Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la (5) notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de retòrica. Un diari italià (La Repubblica, que cada cop és menys el model d’eficàcia que va ser) comença amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l’imaginari masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no (10) tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d’homes, tenia una petita malformació, amb la qual, però, havia trobat la manera de conviure...». En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l’edat veritable de Greta Garbo». ¿Com es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de (15) l’edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots, absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres? Cada dia, abans d’obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al (20) munt d’informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l’estil de les notícies breus, l’haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es pensin que sí. Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33. TEXT 2 (1) Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d’estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava (5) el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà, llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills. Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el (10) dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit, Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida). Amparo i Antonio parlaven a les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les circumstàncies de l’època, el costum que s’imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient (15) relacionada amb la idea d’obrir portes a les seues filles en una societat que s’expressa en castellà. Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta, (20) també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills. Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història (25) de substitució lingüística. Maria Josep CUENCA, Història d’una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29. 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) Enterràrem Carles de Viana amb l’aparat d’un rei. El poble sencer plorà la seua mort amb sinceritat. Estaven trists per la falta del seu príncep i també espantats pel que pogués ocórrer a partir d’aleshores. De la meua banda, jo ja tenia més de cinquanta anys i cap futur. La cort es va dispersar a poc a poc. No solament perquè no teníem ja cap objectiu comú, sinó perquè intuíem que, mort Carles i recuperat el poder (5) absolut per Joan II, podíem patir les conseqüències de la nostra posició política. Potser ara, Joan II ens acusaria de traïdors a la Corona. Per això, en companyia de l’escriptor Joan Roís de Corella, vaig tornar a València. Corella era un jove extremadament viu i d’una agudesa extraordinària que havia mostrat en moltes ocasions a la cort. Reconec que sentia una certa enveja pel seu poder intel·lectual i per la seua destresa en la creació. A mi, que cada (10) mot lligat en la meua narració em costava molt d’esforç, em meravellava la facilitat de paraula i d’escriptura d’aquest jovenet eixerit que es bellugava tan de pressa i tan hàbilment en la cort com en els debats. Perquè Corella, a més, era un polemista excepcional. Li agradava discutir literàriament sobre qualsevol tema. Tots havíem llegit el seu Debat epistolar amb el Príncep de Viana, discussió fictícia sobre l’amor, que resolia Corella amb molta destresa. I no solament era talentós en la polèmica. Els seus poemes (15) tenien una musicalitat inusual i les seues proses de tema amorós meravellaven tots els que les llegíem. I, tanmateix, Corella era encara un jovenet barbamec. [...] Aquell viatge el recorde com el darrer capítol d’una època meravellosa. Fou un trajecte que no hauria volgut que mai s’acabàs perquè intuïa, o sabia del cert, que el que m’esperava a València no era res de bo. Em resistia a abandonar les petites engrunes que restaven de la cort del príncep Carles: aquella conversa (20) intel·ligent, aquells versos brillants, aquella esperança. Encara he tingut moltes ocasions des d’aleshores de tractar amb el jove Roís de Corella. Alguns dels fragments del meu llibre són clars deutors de la seua meravellosa obra i, com vós, sempre ha tingut una paraula amable amb mi i un gest generós per a ajudar-me a sobreviure en la pobresa. Silvestre VILAPLANA, Les cendres del cavaller, Alzira, Bromera, 2004, p. 248-250. TEXT 2 (1) S’han presentat estadístiques —sovint, fetes amb un rigor inatacable— sobre allò que no hem discutit mai: els progressos en el coneixement del català, en la utilització escrita, en 1’accés als àmbits de prestigi. Ben poques notícies, en canvi, sobre l’evolució de les conductes lingüístiques. I em sembla que en aquest punt hem de concloure que les coses no van bé. De fet, m’he limitat —jo i molts d’altres— a defensar una (5) cosa tan òbvia, tan elemental com això: que el català desapareixerà si la gent no el parla generalment. La qüestió, doncs, és saber si es parla molt o poc. I la resposta no pot ser altra que aquesta: es parla més als pobles que a les grans ciutats, el fa servir més la gent gran que no pas els joves, se sent més en ambients tradicionals que en els temples de la postmodernitat (o ja som a la post-postmodernitat?). Ara bé, si als nostres ulls això no dibuixa una evolució negativa és que la nostra capacitat de fantasia supera l’aptitud (10) d’anàlisi. No vull ser mal interpretat: l’evolució que hem seguit no prejutja el que ha de passar a partir d’ara, si és que som capaços de posar-hi remei. Abans he parlat del monolingüisme social com a garantia per a la pervivència d’un idioma. Però tornava a pensar en termes històrics. Això ha estat una garantia fins ara, però els canvis transcendentals que estan experimentant les societats avui dia, els creixents intercanvis (15) culturals, obliguen a pensar també en termes de contacte generalitzat de llengües. Aquest fenomen és inevitable —més que més entre llengües poc esteses— i, ja ho hem vist a propòsit dels científics poliglots, desitjable. I és que la possessió d’una llengua d’ús universal (com l’anglès, o potser més endavant el castellà) és un factor dissuasiu en l’accés al coneixement d’altres idiomes. Els angloparlants, els hispanòfons, tendeixen al monolingüisme amb major grau que els danesos, els suecs... o els andorrans. (20) Quantes paradoxes! El bilingüisme territorial porta els països de llengua catalana a un desenllaç probable de substitució del català pel castellà. En canvi, assegurar la vitalitat del català, apostar pel monolingüisme oficial, ens hauria de dur a un ús més difós de llengües diverses. Per força: els països petits estan més predisposats a incorporar-se activament a la multiplicitat lingüística —o més necessitats d’incorporar-s’hi— que no pas les grans cultures expansionistes, acostumades als avantatges, indiscutibles, (25) dels seus idiomes. Per això, perquè siguem plurilingües de fet, hem de ser monolingües de dret. I al revés, el bilingüisme oficial és el requisit que dona via lliure al monolingüisme real. Albert ROSSICH, El català: àmbits de prestigi i àmbits d’ús, Barcelona, Empúries, 1999, p. 102-103. 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) La realitat era que a l’escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi portaven els fills perquè no s’ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o deu anys i ajudar a parar taula. L’educació dels jornalers va ser objecte d’una de les disputes més agres de la tertúlia dels diumenges. Començà a l’entrador de casa Picó, s’escalfà durant la passejada a l’església, (5) s’endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l’eixida, a la plaça del convent. —Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava. El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No (10) podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d’una persona entenimentada i de casa bona: —Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que nosaltres? [...] —A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s’han passat la vida cavant el (15) bancal? ―burxava Francesc. És com fer volar els burros. —No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé dominava—. També a les dones dels jornalers. Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s’elevaven com flamarades. Dolors feia estona que provava d’endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità (20) Ahab al timó del Pequod, l’envestida de Moby Dick. —Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d’ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona. En tindria prou, amb mig any, a tot estirar. Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83 TEXT 2 (1) És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al (5) meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació: a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del (10) treball quotidià. b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i malvolença. (15) c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat de la transmissió dels sabers. [...] A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se (20) darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna cosa devem estar fent malament. Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021]) 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).

TEXT 1 (1) No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua sang, ni havia cridat amb la seua veu. (5) I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella, perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van (10) fer el que faltava. Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa (15) actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com (20) volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquistes o amb qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill. Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31. TEXT 2 (1) Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que, malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la sociolingüística catalana. (5) I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus. Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat. En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el (10) txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes: 1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada. 2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua (15) minoritzada als fills i ho fan en la dominant. 3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència. En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa. (20) Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen. A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar (25) que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global. Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014] 1. Comprensió del text Contesta 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 2 de les 4 preguntes que valen 0,5 punts (Total 3 punts).