Examen selectivitat Valencià: Llengua i Literatura II 2021 Ordinària — Comunitat Valenciana

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) Contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) Contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) Contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat i): les 4 preguntes d'1 punt (a, b, c i d). Fragment 1 Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vendre’m tot el que tenia: el meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d’en Quimet, que volia donar al nen quan fos gran. Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet… I quan ja no em quedava res, fora d’aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me’n vaig anar a casa dels meus amos antics. (fragment de M. Rodoreda, La Plaça del Diamant). Fragment 2 Els carrers que creuava una lenta parella, els llargs itineraris d’aquells dies sense un cèntim a la butxaca, algun antic café, Aquella lleteria de sant Vicent de fora... La casa que estrenàreu en estrenar la vida definitivament, l’alegre veïnat. El metge que buscàveu una nit a deshora, la farmàcia de guàrdia. Ah València, València! (fragment del poema “Cant de Vicent” Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) Contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) Contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) Contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat ii): les 2 preguntes de 2 punts (e i f). Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) La realitat era que a l’escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi portaven els fills perquè no s’ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o deu anys i ajudar a parar taula. L’educació dels jornalers va ser objecte d’una de les disputes més agres de la tertúlia dels diumenges. Començà a l’entrador de casa Picó, s’escalfà durant la passejada a l’església, (5) s’endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l’eixida, a la plaça del convent. —Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava. El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No (10) podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d’una persona entenimentada i de casa bona: —Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que nosaltres? [...] —A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s’han passat la vida cavant el (15) bancal? ―burxava Francesc. És com fer volar els burros. —No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé dominava—. També a les dones dels jornalers. Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s’elevaven com flamarades. Dolors feia estona que provava d’endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità (20) Ahab al timó del Pequod, l’envestida de Moby Dick. —Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d’ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona. En tindria prou, amb mig any, a tot estirar. Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83 TEXT 2 (1) És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al (5) meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació: a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del (10) treball quotidià. b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i malvolença. (15) c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat de la transmissió dels sabers. [...] A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se (20) darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna cosa devem estar fent malament. Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) Contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) Contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) Contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat iii): 2 de les 4 preguntes d'1 punt (a–d) i 1 de les 2 de 2 punts (e, f). Fragment 1 Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vendre’m tot el que tenia: el meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d’en Quimet, que volia donar al nen quan fos gran. Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet… I quan ja no em quedava res, fora d’aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me’n vaig anar a casa dels meus amos antics. (fragment de M. Rodoreda, La Plaça del Diamant). Fragment 2 Els carrers que creuava una lenta parella, els llargs itineraris d’aquells dies sense un cèntim a la butxaca, algun antic café, Aquella lleteria de sant Vicent de fora... La casa que estrenàreu en estrenar la vida definitivament, l’alegre veïnat. El metge que buscàveu una nit a deshora, la farmàcia de guàrdia. Ah València, València! (fragment del poema “Cant de Vicent” Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles) Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) La realitat era que a l’escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi portaven els fills perquè no s’ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o deu anys i ajudar a parar taula. L’educació dels jornalers va ser objecte d’una de les disputes més agres de la tertúlia dels diumenges. Començà a l’entrador de casa Picó, s’escalfà durant la passejada a l’església, (5) s’endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l’eixida, a la plaça del convent. —Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava. El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No (10) podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d’una persona entenimentada i de casa bona: —Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que nosaltres? [...] —A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s’han passat la vida cavant el (15) bancal? ―burxava Francesc. És com fer volar els burros. —No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé dominava—. També a les dones dels jornalers. Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s’elevaven com flamarades. Dolors feia estona que provava d’endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità (20) Ahab al timó del Pequod, l’envestida de Moby Dick. —Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d’ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona. En tindria prou, amb mig any, a tot estirar. Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83 TEXT 2 (1) És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al (5) meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació: a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del (10) treball quotidià. b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i malvolença. (15) c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat de la transmissió dels sabers. [...] A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se (20) darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna cosa devem estar fent malament. Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])