Examen selectivitat Valencià: Llengua i Literatura II 2023 Ordinària — Comunitat Valenciana

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat i): les 4 preguntes d'1 punt (a, b, c i d). Fragment 1 Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l’escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m’hi vaig clavar d’esquena, respirant com si m’ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei... La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda Fragment 2 i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep mentre fèieu l’amor en aquella terrassa. Animal de records, lent i trist animal. «Demà serà una cançó», Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat ii): les 2 preguntes de 2 punts (e i f). Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) Malena Notenovio se sentia art i part d'aquell fet i cada dia assistia a casa Maria per contemplar la deglució de llet que Gràcia feia amb avidesa, xuclant dels mugrons rogencs, amb els nas esclafat sobre els blancs pits de la mare. Asseguda a una distància prudencial — «als xiquets no mos hem d’arrimar», li havien dit— amb els braços encreuats davall dels pits, movent de tant el tant els muscles en un (5) semicercle, Malena mirava la xiqueta devotament i amb placidesa. De la seua gran boca, on a penes quedaven dues dents, eixia un mig somriure i de tant en tant arrunsava el nas i es torcava el moquim amb el revés de la mà. Quan Gràcia cresqué i li havien eixit ja totes les dents de llet, continuava mamant. Amb cinc anys, es menjava bones llesques de pa amb oli i sal però també mamava. I amb set anys, quan les dents de llet se li anaven sollant i li apuntaven en les genives les dents definitives, menjava bons plats (10) d'arròs caldós però seguia sobrealimentant-se amb la llet de sa mare. En complir Gràcia deu anys, la llet desaparegué dels pits de Maria. Però la xiqueta ja havia crescut saníssima, alta, amb uns vius ulls color de mel, amb un rostre molt semblant al de la dona que li havia donat la vida. Alegre com un teuladí corria totes les cases del poble. Ací li donaven una poma, allà unes figues, allà un tros de canyamel... «Esta xiqueta va de casa en casa com el porquet de sant Antoni —deia la tia Jesusa—. I algun dia tindrem un (15) disgust». Però Gràcia, allà on anava era benvinguda i les seues rialles celebrades a tot arreu. Aquella xiqueta tenia alguna cosa especial que encisava. —Això és que ha mamat durant deu anys, —suggerien alguns. —Això és que va nàixer de peus —deien uns altres. —Això és que la batejà un colom —suposaven uns tercers. (20) Desimbolta i espavilada, des que tenia sis anys era l'encarregada d'avisar per a les novenes que es feien a les cases. Li donaven una campaneta i ella corria els carrers polsosos de tot el poble fent-la sonar. «El primer toc per a la novena de sant Antoniii» —cridava—. «El tercer toc per a la novena de la mare de Déu del Roseeeeer». «El segon toc per a la novena de sant Franceeeesc». La seua veueta que s'escampava pels cantons feia aparéixer les dones que, amb el catret a la mà i posades de vel, es dirigien a la casa o al (25) carrer on davant de la imatge del sant o la santa de torn, es resava la novena. De cara a un altaret fet a la paret o improvisat sobre una taula, algú recitava les oracions que glorificaven el sant o la santa. MIQUEL, Carme. 2005. La mel i la fel. Alzira: Tàndem, p. 136-138. TEXT 2 (1) Tot i que la idea que les generacions joves estan menys preparades no deixa de ser un tòpic, trobo que és un element per a reflexionar en un moment en què la societat sí que canvia o, més ben dit, el que canvia és la comunicació i, especialment, l’accés a la informació. Si ho rumiem una mica, però, tenim tan clar què és el que se suposa què hem de saber per estar més o menys preparats que la generació anterior? (5) Estic convençuda que, si haguéssim d’establir uns «mínims de coneixement» per considerar que algú està preparat, no ens posaríem d’acord. Si em limito al meu àmbit –la diversitat lingüística–, la diferència entre el que sabíem quan jo estudiava i ara és tan espectacular que el tòpic queda desmentit sense pal·liatius. I, fins i tot, si penso en els meus alumnes dels primers anys i els d’ara l’única conclusió possible és que hi hem sortit guanyant. (10) Sempre he utilitzat exemples d’unes altres llengües per il·lustrar fenòmens lingüístics, abans els havia de cercar jo, ara me’ls proporcionen ells mateixos: amb alumnes que parlen panjabi, armeni, rus, àrab, xinès i amb el coneixement generalitzat de català, castellà i anglès. Els joves d’ara tenen un contacte molt més directe que el que teníem nosaltres amb la diversitat lingüística i això també vol dir que estan més preparats per a entendre molts conceptes de lingüística comparada. I tot això no és un coneixement teòric (15) que han après i que poden oblidar sinó que l’experimenten contínuament. I si pensem en la generació de coneixement, actualment hi ha joves formats a les nostres universitat que treballen arreu del món en la descripció de llengües de les quals no se sabia res. Això abans era una raresa, ara és una sortida plausible per a un estudiant de lingüística. Per no parlar del coneixement del món, els Erasmus, per exemple, han obert tantíssimes possibilitats d’intercanvi, han (20) transformat tant la vida universitària i han ofert unes possibilitats de formació que difícilment permeten de pensar que els joves d’avui estan menys preparats o tenen menys «cultura general» que nosaltres. També acostumo a dir-los que són millors quan són ells perquè no en traiem res, de la reproducció d’informació, però, en canvi, aprenem moltíssim quan saben fer servir aquesta informació. I malgrat tot sí que hi ha una cosa que ha canviat i que, si no es defensen, pot acabar per anorrear- (25) los: el sistema. Cada cop més, les directrius ens porten a tractar-los com si fossin criatures, a llevar-los la responsabilitat, a protegir-los de qui sap què. Suposo que és la manera de tenir ciutadans submisos i sotmesos i contra això no sé com es pot lluitar. Jo els demano que no deixin que els infantilitzin, però potser no els explico prou que una manera d’infantilitzar-los és esperar que adquireixin acríticament els coneixements que se suposa que teníem els que estàvem més preparats. Adaptat de JUNYENT, Carme. 2023. «Res no és com abans», en VilaWeb, Barcelona/València. [https://www.vilaweb.cat/noticies/res-no-es-com-abans-opinio-carme-junyent/]

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat iii): 2 de les 4 preguntes d'1 punt (a–d) i 1 de les 2 de 2 punts (e, f). Fragment 1 Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l’escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m’hi vaig clavar d’esquena, respirant com si m’ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei... La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda Fragment 2 i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep mentre fèieu l’amor en aquella terrassa. Animal de records, lent i trist animal. «Demà serà una cançó», Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) Malena Notenovio se sentia art i part d'aquell fet i cada dia assistia a casa Maria per contemplar la deglució de llet que Gràcia feia amb avidesa, xuclant dels mugrons rogencs, amb els nas esclafat sobre els blancs pits de la mare. Asseguda a una distància prudencial — «als xiquets no mos hem d’arrimar», li havien dit— amb els braços encreuats davall dels pits, movent de tant el tant els muscles en un (5) semicercle, Malena mirava la xiqueta devotament i amb placidesa. De la seua gran boca, on a penes quedaven dues dents, eixia un mig somriure i de tant en tant arrunsava el nas i es torcava el moquim amb el revés de la mà. Quan Gràcia cresqué i li havien eixit ja totes les dents de llet, continuava mamant. Amb cinc anys, es menjava bones llesques de pa amb oli i sal però també mamava. I amb set anys, quan les dents de llet se li anaven sollant i li apuntaven en les genives les dents definitives, menjava bons plats (10) d'arròs caldós però seguia sobrealimentant-se amb la llet de sa mare. En complir Gràcia deu anys, la llet desaparegué dels pits de Maria. Però la xiqueta ja havia crescut saníssima, alta, amb uns vius ulls color de mel, amb un rostre molt semblant al de la dona que li havia donat la vida. Alegre com un teuladí corria totes les cases del poble. Ací li donaven una poma, allà unes figues, allà un tros de canyamel... «Esta xiqueta va de casa en casa com el porquet de sant Antoni —deia la tia Jesusa—. I algun dia tindrem un (15) disgust». Però Gràcia, allà on anava era benvinguda i les seues rialles celebrades a tot arreu. Aquella xiqueta tenia alguna cosa especial que encisava. —Això és que ha mamat durant deu anys, —suggerien alguns. —Això és que va nàixer de peus —deien uns altres. —Això és que la batejà un colom —suposaven uns tercers. (20) Desimbolta i espavilada, des que tenia sis anys era l'encarregada d'avisar per a les novenes que es feien a les cases. Li donaven una campaneta i ella corria els carrers polsosos de tot el poble fent-la sonar. «El primer toc per a la novena de sant Antoniii» —cridava—. «El tercer toc per a la novena de la mare de Déu del Roseeeeer». «El segon toc per a la novena de sant Franceeeesc». La seua veueta que s'escampava pels cantons feia aparéixer les dones que, amb el catret a la mà i posades de vel, es dirigien a la casa o al (25) carrer on davant de la imatge del sant o la santa de torn, es resava la novena. De cara a un altaret fet a la paret o improvisat sobre una taula, algú recitava les oracions que glorificaven el sant o la santa. MIQUEL, Carme. 2005. La mel i la fel. Alzira: Tàndem, p. 136-138. TEXT 2 (1) Tot i que la idea que les generacions joves estan menys preparades no deixa de ser un tòpic, trobo que és un element per a reflexionar en un moment en què la societat sí que canvia o, més ben dit, el que canvia és la comunicació i, especialment, l’accés a la informació. Si ho rumiem una mica, però, tenim tan clar què és el que se suposa què hem de saber per estar més o menys preparats que la generació anterior? (5) Estic convençuda que, si haguéssim d’establir uns «mínims de coneixement» per considerar que algú està preparat, no ens posaríem d’acord. Si em limito al meu àmbit –la diversitat lingüística–, la diferència entre el que sabíem quan jo estudiava i ara és tan espectacular que el tòpic queda desmentit sense pal·liatius. I, fins i tot, si penso en els meus alumnes dels primers anys i els d’ara l’única conclusió possible és que hi hem sortit guanyant. (10) Sempre he utilitzat exemples d’unes altres llengües per il·lustrar fenòmens lingüístics, abans els havia de cercar jo, ara me’ls proporcionen ells mateixos: amb alumnes que parlen panjabi, armeni, rus, àrab, xinès i amb el coneixement generalitzat de català, castellà i anglès. Els joves d’ara tenen un contacte molt més directe que el que teníem nosaltres amb la diversitat lingüística i això també vol dir que estan més preparats per a entendre molts conceptes de lingüística comparada. I tot això no és un coneixement teòric (15) que han après i que poden oblidar sinó que l’experimenten contínuament. I si pensem en la generació de coneixement, actualment hi ha joves formats a les nostres universitat que treballen arreu del món en la descripció de llengües de les quals no se sabia res. Això abans era una raresa, ara és una sortida plausible per a un estudiant de lingüística. Per no parlar del coneixement del món, els Erasmus, per exemple, han obert tantíssimes possibilitats d’intercanvi, han (20) transformat tant la vida universitària i han ofert unes possibilitats de formació que difícilment permeten de pensar que els joves d’avui estan menys preparats o tenen menys «cultura general» que nosaltres. També acostumo a dir-los que són millors quan són ells perquè no en traiem res, de la reproducció d’informació, però, en canvi, aprenem moltíssim quan saben fer servir aquesta informació. I malgrat tot sí que hi ha una cosa que ha canviat i que, si no es defensen, pot acabar per anorrear- (25) los: el sistema. Cada cop més, les directrius ens porten a tractar-los com si fossin criatures, a llevar-los la responsabilitat, a protegir-los de qui sap què. Suposo que és la manera de tenir ciutadans submisos i sotmesos i contra això no sé com es pot lluitar. Jo els demano que no deixin que els infantilitzin, però potser no els explico prou que una manera d’infantilitzar-los és esperar que adquireixin acríticament els coneixements que se suposa que teníem els que estàvem més preparats. Adaptat de JUNYENT, Carme. 2023. «Res no és com abans», en VilaWeb, Barcelona/València. [https://www.vilaweb.cat/noticies/res-no-es-com-abans-opinio-carme-junyent/]