Examen selectivitat Valencià: Llengua i Literatura II 2022 Ordinària — Comunitat Valenciana

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat i): les 4 preguntes d'1 punt (a, b, c i d). Fragment 1 MARQUÈS (pacient): El que jo vull dir, senzillament, és que vós no podeu representar de manera correcta allò que no heu experimentat mai... Que no heu experimentat d’una manera directa i personal. Perquè vós mai no us heu estat morint... de veres... GABRIEL (amb sarcasme mal contingut): Si m’hagués estat morint, m’hauria mort, i aleshores no podria fer teatre. (Sorprès pel seu propi raonament.) Oh, vaja! Acabareu per fer-me dir bestieses! (Tractant d’explicar-se millor.) Si això fos així, cada volta que un actor representa la mort del personatge... (Aturant-se. Dubtant entre indignar-se més encara, o trencar a riure.) Però, per favor! M’heu pres per un estúpid? Els morts de cada nit sobre l’escenari, ressusciten en acabar-s’hi la funció. Les obres de teatre es repeteixen, d’aquesta forma, un cop i altre. El verí del teatre de Rodolf Sirera Fragment 2 El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. «Els amants», Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat ii): les 2 preguntes de 2 punts (e i f). Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per comptes dels cinc habituals. De fet, aquí s’acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu. Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la (5) notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de retòrica. Un diari italià (La Repubblica, que cada cop és menys el model d’eficàcia que va ser) comença amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l’imaginari masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no (10) tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d’homes, tenia una petita malformació, amb la qual, però, havia trobat la manera de conviure...». En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l’edat veritable de Greta Garbo». ¿Com es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de (15) l’edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots, absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres? Cada dia, abans d’obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al (20) munt d’informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l’estil de les notícies breus, l’haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es pensin que sí. Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33. TEXT 2 (1) Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d’estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava (5) el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà, llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills. Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el (10) dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit, Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida). Amparo i Antonio parlaven a les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les circumstàncies de l’època, el costum que s’imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient (15) relacionada amb la idea d’obrir portes a les seues filles en una societat que s’expressa en castellà. Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta, (20) també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills. Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història (25) de substitució lingüística. Maria Josep CUENCA, Història d’una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

3. Expressió i reflexió crítica Hi ha tres possibilitats de tria: a) contestar les 4 preguntes que valen 1 punt (a, b, c i d) (Total 4 punts). b) contestar les 2 preguntes que valen 2 punts (e i f) (Total 4 punts). c) contestar 3 preguntes: 2 de les 4 preguntes que valen 1 punt i 1 de les 2 preguntes que valen 2 punts (Total 4 punts). Aquesta pestanya és la possibilitat iii): 2 de les 4 preguntes d'1 punt (a–d) i 1 de les 2 de 2 punts (e, f). Fragment 1 MARQUÈS (pacient): El que jo vull dir, senzillament, és que vós no podeu representar de manera correcta allò que no heu experimentat mai... Que no heu experimentat d’una manera directa i personal. Perquè vós mai no us heu estat morint... de veres... GABRIEL (amb sarcasme mal contingut): Si m’hagués estat morint, m’hauria mort, i aleshores no podria fer teatre. (Sorprès pel seu propi raonament.) Oh, vaja! Acabareu per fer-me dir bestieses! (Tractant d’explicar-se millor.) Si això fos així, cada volta que un actor representa la mort del personatge... (Aturant-se. Dubtant entre indignar-se més encara, o trencar a riure.) Però, per favor! M’heu pres per un estúpid? Els morts de cada nit sobre l’escenari, ressusciten en acabar-s’hi la funció. Les obres de teatre es repeteixen, d’aquesta forma, un cop i altre. El verí del teatre de Rodolf Sirera Fragment 2 El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. «Els amants», Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés Texts de l'inici de la prova: TEXT 1 (1) El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per comptes dels cinc habituals. De fet, aquí s’acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu. Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la (5) notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de retòrica. Un diari italià (La Repubblica, que cada cop és menys el model d’eficàcia que va ser) comença amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l’imaginari masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no (10) tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d’homes, tenia una petita malformació, amb la qual, però, havia trobat la manera de conviure...». En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l’edat veritable de Greta Garbo». ¿Com es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de (15) l’edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots, absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres? Cada dia, abans d’obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al (20) munt d’informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l’estil de les notícies breus, l’haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es pensin que sí. Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33. TEXT 2 (1) Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d’estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava (5) el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà, llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills. Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el (10) dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit, Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida). Amparo i Antonio parlaven a les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les circumstàncies de l’època, el costum que s’imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient (15) relacionada amb la idea d’obrir portes a les seues filles en una societat que s’expressa en castellà. Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta, (20) també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills. Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història (25) de substitució lingüística. Maria Josep CUENCA, Història d’una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.