Respon aquest examen per escrit
Escrius cada resposta amb el rellotge en marxa i, en lliurar, te l'autoavalues amb els criteris de correcció.
El meu poble gris és un de tants pobles habitats, però poc habitables […]. No hi vulguis veure aquest poble, ni aquell, ni el de més enllà. És extracte de poble, és poble concentrat […]. El món n'està ple, d'aquests pobles. Varien de posició en el jeure, però tots jeuen: varien de mena d'ensopiment, però tots n'estan apoderats; tenen costums més o menos típiques: dormen igual, treballen de la mateixa manera, estan condemnats a la condemna més trista: a no tenir grans alegries, però tampoc grans i fondes i hermoses tristeses, i a viure, a viure, i sobretot a més viure.
Font · Santiago Rusiñol, El poble gris (1902), pròleg.
Joanet (mirant per on ha marxat el carro): Déu meu! Adeu, poesia! Adeu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit al cor, d'un trosset de joventut que corre darrere vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per als que passen i els que es queden! Com que soc fill del terròs, m'haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. […] Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia. Els ferrers (cantant): Al dolç compàs del bressol de la manxa, anem cantant per no caure ensopits, anem cantant per distreure la mandra, anem cantant per no caure adormits.
Font · Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898).
Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar —em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra—. Tinc present que les dones ja passaven amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens, i per la vall del riu retrunyien les càrregues de dinamita que feien petar al migdia… Uns núvols d'estalzí baixaven per l'Ebre i s'ataconaven damunt la vila, gairebé a frec dels fumerals; dic d'estalzí i no dic mentida perquè pareixia que ens volien ruixar amb tintures de dols. Fins i tot l'aire de tronada que esventava la polseguera per les cantonades tenia el color negrós. Un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els nervis. El Llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, acabava de lligar amarres al molló del Pedret, i la tripulació —el patró i tres peons— descarregava un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix a la matinada. De sabó moll a la vila no en fabricàvem, això ja ho saps; calia pujar-lo de per avall i ho feien els llaüts que tornaven de dur el carbó de les nostres mines a Flix, Móra i altres llocs de la ribera de l'Ebre.
Font · Jesús Moncada, «Un barril de sabó moll», dins El Cafè de la Granota.
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, la seda dels seus rulls com el pecat més dolç —i l'espatlla ben nua ben blanca l'ombra corba incitant de l'esguard: encara un altre bes un altre un altre —quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!
Font · Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis (1923).
Enunciat de l'examen oficial publicat per la comissió de la PAU. Les solucions i la correcció pas a pas són dins del simulacre.