Teatre: exercicis de selectivitat de Literatura catalana (Catalunya)

Zaira, arraconada en el carro, no ha deixat de mirar el fill de l'Arcalde, que és en el rotllo, una mica separat; aquest igualment ha mirat an ella, i en Cop-de-puny, a tots dos. Zaira avança i canta: Zaira: De terres enllà portem la tristesa, la portem pel món per deixar-la enrere. Pertot on passem, passem ben de pressa, per no encomanà'ns el mal de la terra. El mal de l'amor, el mar que s'arrela i deixa en el cor enyorança eterna. Tant si plorem, com si patim, hem de fer riure, hem de cantar per viure. Com flors esmortuïdes creixem en la serra i anem desfullant-nos per la carretera. Les fulles que ens cauen són cançons bohèmies que sembren poesia i la prosa enterren. De l'arbre del món som les fulles seques, regades de llàgrimes i rodolant sempre. Tant si plorem, com si patim, hem de fer riure, hem de cantar per viure. Ningú aplaudeix. No ho han entès. Acabada la cançó, pren la safata i comença a fer capta. […]

Font · Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898).

[En la segona versió de l'Antígona], mitjançant aquest darrer parlament del Lúcid Conseller, Espriu no planteja la responsabilitat dels herois de la tragèdia, sinó, paradoxalment, «la responsabilitat del nostre silenci». Des del punt de vista del moviment escènic, tot el que el Lúcid ha dit ho ha dit al marge del que deien i feien els altres. El Lúcid Conseller ha entrat en l'obra de 1939, s'hi ha inserit, sense tocar-la. Perquè pugui parlar, Espriu li ha posat al costat un amic —mut: que no diu res. En aquestes condicions, és clar que quan parla es dirigeix a cadascun dels espectadors, que són així traslladats dins de l'escena, al seu costat, cada vegada que s'adreça al seu amic silenciós, que l'escolta atentament i és alliçonat sense dir un mot: com cada un dels espectadors. Així Espriu trasllada la responsabilitat dels herois, dels personatges del mite, al «nosaltres», al «tu»: al públic. Espriu pensa que, més que parlar de la responsabilitat que ells tenen o no del que fan o el que diuen, el que cal és assenyalar la responsabilitat dels espectadors, de la gent. Pensa que tots som culpables del nostre silenci.

Font · Carles Miralles, estudi sobre Antígona, de Salvador Espriu (1993).

El Lúcid Conseller […] Ningú no contemplarà la [mort] d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rere les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit? I així amollaria un enfilall de conceptes, però cap d'ells ja no evitaria el suplici d'Antígona, la qual ha estat capaç d'assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col·locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d'aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espant d'apuntalar-se en la meva recomanació. […]

Font · Salvador Espriu, Antígona (1969), últim parlament de l'obra.

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen les grans majories, són només que qüestions materials, exigències per al pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per a disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. Tot per a la miserable carn i res per al noble esperit! Tot per a allargar la vida i res per a hermosejar-la! Tot per als horts productius d'una prosa alimentícia i estragada,* i res per als jardins de l'ànima, per als florits caminals de la poesia, per als ais del sentiment i les queixes del pobre cor, per als pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum! * estragada: 'famolenca'.

Font · Santiago Rusiñol, discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista (1894).

Cop-de-puny (a Zaira): ¿Per què has llençat la pesseta? Zaira: Aquesta, no vull guanyar-la! Cop-de-puny: No? Doncs té aquesta! (Li dona una bufetada.) Joanet: Brètol! Covard! Cop-de-puny (an ella): A dintre! (An en Joanet.) A tu, haig d'arrencar-te la llengua! L'arcalde: Fora del poble! Tots: Fora! L'arcalde: Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d'aquí, somiatruites! En Cop-de-puny agafa les regnes del carro i comença a marxar; Zaira, en la plataforma, i el Clown s'ha enfilat a dalt del carro. Cop-de-puny: Feres manses! Ja us domaria! Tots: Fora! L'arcalde: Fora! La gent que llença el diner, que no vingui an aquest poble! El diner és lo més sagrat que tenim! Clown (tirant-los tots els quartos a la cara): Què se'ns en dona, del teu diner! Aquí el tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia! Visca la santa alegria!

Font · Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898), final de l'obra.

El Lúcid Conseller […] Ningú no contemplarà la [mort] d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rere les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit? I així amollaria un enfilall de conceptes, però cap d'ells ja no evitaria el suplici d'Antígona, la qual ha estat capaç d'assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col·locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d'aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espant d'apuntalar-se en la meva recomanació. […]

Font · Salvador Espriu, Antígona.

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.

Font · Salvador Espriu, La pell de brau (1960), poema xlvi.

Antígona (amb una suprema dignitat): Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que soc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A Tirèsias.) Que les teves prediccions no s'acompleixin. (Als consellers, en general.) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

Font · Salvador Espriu, Antígona (1969), últim parlament d'Antígona.

El meu poble gris és un de tants pobles habitats, però poc habitables […]. No hi vulguis veure aquest poble, ni aquell, ni el de més enllà. És extracte de poble, és poble concentrat […]. El món n'està ple, d'aquests pobles. Varien de posició en el jeure, però tots jeuen: varien de mena d'ensopiment, però tots n'estan apoderats; tenen costums més o menos típiques: dormen igual, treballen de la mateixa manera, estan condemnats a la condemna més trista: a no tenir grans alegries, però tampoc grans i fondes i hermoses tristeses, i a viure, a viure, i sobretot a més viure.

Font · Santiago Rusiñol, El poble gris (1902), pròleg.

Joanet (mirant per on ha marxat el carro): Déu meu! Adeu, poesia! Adeu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit al cor, d'un trosset de joventut que corre darrere vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per als que passen i els que es queden! Com que soc fill del terròs, m'haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. […] Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia. Els ferrers (cantant): Al dolç compàs del bressol de la manxa, anem cantant per no caure ensopits, anem cantant per distreure la mandra, anem cantant per no caure adormits.

Font · Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898).

(Entra Eumolp.) Eumolp: No he de donar la notícia, comprenc pel vostre plany que ja sabeu la mort del rei. La ciutat és lliure, els enemics han fugit, els vaticinis de destrucció no s'han realitzat del tot. Et saludo, Eurídice, reina. Eurídice: Creont és rei? Eumolp: La seva paraula, que era consell, en endavant serà llei. Eurídice: On deixaves el meu marit? Eumolp: Arribarà de seguida. Ha parlat ja cinc vegades al poble, no pot trigar. (Les dones continuen la lamentació.) Antígona: Polinices, sembrador de baralles, la teva vida s'ha extingit en una lluita cruel. Ismene: Prop d'on jugaves de petit amb el teu germà, prop de la font on jugàveu de petits. Astimedusa: Unes altres aigües us banyen, que no pas les de la sagrada font ni les clares del riu fecundador de la nostra terra. Prínceps, els meus fills, la meva vellesa us sobreviu. Antígona: I per sempre ploraré la sang del nostre pare, la sang de Cadmos, la vessada sang d'Etèocles i la teva, Polinices. (Entra Creont, voltat de geronts, de guerrers i de poble.) Creont: Eurídice, estimades filles, som lliures per l'esforç d'Etèocles, ploreu el rei. No lamenteu, en canvi, la mort del maleït enemic de la ciutat, odiós als seus divins protectors. Vet aquí el poder a les meves mans, que es deuen al benestar d'aquest poble. Ara cal preparar els funerals del rei, uns funerals dignes d'ell i de la nostra raça. I mano també que l'altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit. Antígona: Oh, això no! Ismene: No, t'ho prego, això no! Creont: Per què no, Ismene? Per què no, Antígona? Han de dormir en un mateix tranquil somni el promotor de baralles i el príncep de l'autèntica glòria? He parlat, i ara la meva paraula és llei. L'enemic serà ofert a la fam dels gossos i dels voltors, i qui intenti enterrar-lo serà privat del sol i morirà lentament en una cova. I ara, vells i poble de la nostra ciutat, honoreu amb mi el nom del rei caigut.

Font · Salvador Espriu, Antígona.

Tirèsias: No sents com t'envolta una reprovació glaçada, rei? Si algú ja diu que el teu consell ha perdut els antics dinastes, tothom afegirà que la teva tesi va enfonsar Tebes. Eurídice: Tingues llàstima d'Antígona. Ismene: Compadeix-te de nosaltres. (Creont vacil·la.) Creont (Als consellers.): Què aconselleu? El Lúcid Conseller (Al seu amic.): Em reservaré el que penso i et recomano que facis el mateix. Els altres ratificaran la condemna d'Antígona. Creont (De nou als consellers.): Què aconselleu? Us exigeixo una clara resposta. Conseller Segon: Planyo Antígona i la seva sort, però no pots exceptuar ningú d'obeir les lleis. Conseller Quart: Honora la voluntat dels caiguts per Tebes. Conseller Tercer: No salvaràs aquesta dona. Conseller Primer: No et pots sentir misericordiós amb qui atrau contra tu els partidaris de Polinices. Antígona (Amb una suprema dignitat.): Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que soc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A Tirèsias.) Que les teves prediccions no s'acompleixin. (Als consellers, en general.) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir. (Antígona calla i camina després, amb Eumolp, enmig de guardes, cap al seu destí. Creont encapçala la sortida de tots els personatges. Queden ressagats El Lúcid Conseller i el seu amic.)

Font · Salvador Espriu, Antígona.

Antígona (Amb una suprema dignitat.): Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que soc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A Tirèsias.) Que les teves prediccions no s'acompleixin. (Als consellers, en general.) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

Font · Salvador Espriu, Antígona.

Tirèsias: Etèocles salvà Tebes. Antígona: Qui lamentarà més que jo la seva pèrdua? Era gran al consell i a la guerra. Però Polinices era també el meu germà, el fill petit de Iocasta. Tirèsias: Destructor de la pau. Antígona: Si hagués vençut, ara l'honoraríeu com el seu restaurador. Només jo ploraria Etèocles. Eumolp: És inútil de retreure els coneguts efectes de l'èxit. Antígona: També ets aquí? Eumolp: Per acomplir el que m'ordenis i escoltar-vos sota la tempesta. Antígona: Ets lliure d'anar-te'n. Eumolp: No puc abandonar el vell ni a tu. Si vens, et mostraré el camí de tornada. Antígona: El conec. Em quedo. Tirèsias: No respectaràs la llei? Antígona: Tots ens devem primerament a les lleis eternes. Tirèsias: El teu rang no evitarà el càstig. Antígona: Ja ho sé i no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills.

Font · Salvador Espriu, Antígona.

L'escena passa en un poble indiferent, vulgar i ensopit. En el fondo, travessant l'escenari, hi ha la carretera, ben polsosa, i dos o tres guarda-rodes. Al voltant es veuen algunes botigues. Un carreter, amb una roda al peu del portal, cremant encenalls a l'entorn; un fuster, amb una caixa de morts; un estanc; un boter, amb bots de vi inflats a la porta, i un hostal, amb una tauleta a fora, on, mentres duri la funció, un menestral farà el solitari, sense dir mai ni una paraula i sense distreure's per res. A primer terme, una placeta. A l'esquerra, una iglésia sense estil ni ordre d'arquitectura, amb tres esglaons al portal, i una capelleta amb un fanal apagat. A la dreta, un ferrer, amb ferradures a la porta. Al mig de la plaça, mitja dotzena de plàtanos, ben polsosos i malalts, i dos bancs corcats, de pedra. Comença la tardor. De tant en tant caurà alguna fulla seca. Mentres duri la comèdia, per la carretera passaran uns pobres amb un carretó, un noi arreplegant fems, un peó, un capellà i, si pot ser, un carro anant molt a poc a poc amb el carreter adormit. Són dos quarts de cinc de la tarda.

Font · Santiago Rusiñol, L'alegria que passa, acotació inicial.