Examen selectivitat Literatura catalana 2026 Setembre (Sèrie 2) — Catalunya

[En la segona versió de l'Antígona], mitjançant aquest darrer parlament del Lúcid Conseller, Espriu no planteja la responsabilitat dels herois de la tragèdia, sinó, paradoxalment, «la responsabilitat del nostre silenci». Des del punt de vista del moviment escènic, tot el que el Lúcid ha dit ho ha dit al marge del que deien i feien els altres. El Lúcid Conseller ha entrat en l'obra de 1939, s'hi ha inserit, sense tocar-la. Perquè pugui parlar, Espriu li ha posat al costat un amic —mut: que no diu res. En aquestes condicions, és clar que quan parla es dirigeix a cadascun dels espectadors, que són així traslladats dins de l'escena, al seu costat, cada vegada que s'adreça al seu amic silenciós, que l'escolta atentament i és alliçonat sense dir un mot: com cada un dels espectadors. Així Espriu trasllada la responsabilitat dels herois, dels personatges del mite, al «nosaltres», al «tu»: al públic. Espriu pensa que, més que parlar de la responsabilitat que ells tenen o no del que fan o el que diuen, el que cal és assenyalar la responsabilitat dels espectadors, de la gent. Pensa que tots som culpables del nostre silenci.

Font · Carles Miralles, estudi sobre Antígona, de Salvador Espriu (1993).

El Lúcid Conseller […] Ningú no contemplarà la [mort] d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rere les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit? I així amollaria un enfilall de conceptes, però cap d'ells ja no evitaria el suplici d'Antígona, la qual ha estat capaç d'assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col·locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d'aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espant d'apuntalar-se en la meva recomanació. […]

Font · Salvador Espriu, Antígona (1969), últim parlament de l'obra.