Respon aquest examen per escrit
Escrius cada resposta amb el rellotge en marxa i, en lliurar, te l'autoavalues amb els criteris de correcció.
Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura. No besis, no, com l'esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada; deixa't besar —sacrifici fervent— com més roent més fidel la besada. Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Deixa't besar, i en el pit, a les mans, amant o amada —la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire* el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada. * veire: 'got'.
Font · Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels (1922).
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga fresca i polida com un maig content! Visca l'amor l'he cridada i venia —tota era blanca com un glop de llet. Visca l'amor que Ella també es delia: visca l'amor: la volia i l'he pres.
Font · Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis (1923).
Avui, vint-i-u de desembre, he sortit al balcó: sota una pluja que ja amainava he vist els testos, les olles, els pots de conserva plantats d'atzavares, 5 de cintes, begònies, geranis i cactus, de cabellera de la reina i d'alegria de la casa. I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor. Feia molts dies que no sortia al balcó 10 corrent darrere d'amors i d'altres coses…
Font · Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (primer poema de la secció «Tombant»).
Zaira, arraconada en el carro, no ha deixat de mirar el fill de l'Arcalde, que és en el rotllo, una mica separat; aquest igualment ha mirat an ella, i en Cop-de-puny, a tots dos. Zaira avança i canta: Zaira: De terres enllà portem la tristesa, la portem pel món per deixar-la enrere. Pertot on passem, passem ben de pressa, per no encomanà'ns el mal de la terra. El mal de l'amor, el mar que s'arrela i deixa en el cor enyorança eterna. Tant si plorem, com si patim, hem de fer riure, hem de cantar per viure. Com flors esmortuïdes creixem en la serra i anem desfullant-nos per la carretera. Les fulles que ens cauen són cançons bohèmies que sembren poesia i la prosa enterren. De l'arbre del món som les fulles seques, regades de llàgrimes i rodolant sempre. Tant si plorem, com si patim, hem de fer riure, hem de cantar per viure. Ningú aplaudeix. No ho han entès. Acabada la cançó, pren la safata i comença a fer capta. […]
Font · Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898).
Enunciat de l'examen oficial publicat per la comissió de la PAU. Les solucions i la correcció pas a pas són dins del simulacre.