Narrativa: exercicis de selectivitat de Literatura catalana (Catalunya)

La Laura torna a mirar en Tomàs adormit. Sols fa tres mesos de tot allò! Ja és seu; ara ja sap què és el matrimoni; l'amor. L'amor? Fet i fet, l'amor és ben fàcil i plaent, per bé que no pas de tant transcendentalisme com sol comentar-se entre noies. L'amor? Qui sap si n'hi ha d'aquella altra mena, sublim i dolorosa, de què parlen els millors llibres que ella llegeix i que ompliran tants de prestatges d'aquesta casa venerable? Signar un contracte, escoltar la prèdica d'un sacerdot, el vel blanc, aquell brillant que ara fulgura allí, damunt la tauleta de nit, la fusió amb un home experimentat, que és element de plaer, serà tot això l'amor? Cal llevar-se. La Laura salta del llit; despertarà l'home amb una sorpresa. S'embolcalla amb el barnús, entra al tocador amb prudència, es renta la cara i els braços i la boca. Fa sol! Després obre la porta, surt cap a la sala; la penombra ennuvola d'opacitats els miralls, esmorteeix l'or de les motllures.

Font · Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants.

Senyora Mort: vostè sap millor que el més eixerit dels savis que la gent d'aquest món —vull dir, entenguem-nos, el del cantó dels vius— no tenim manera d'esbrinar el destí ni d'assabentar-nos amb anticipació de l'hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dona-hi voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l'entrellat. Així doncs, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels barbers de la vila, xicot molt repolit i d'allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui cas que, per desídia o galvana, se me'n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n'he vist madurar; encara no fa un any —a l'abril serà l'aniversari—, en aquesta mateixa taula del Cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l'oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s'havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l'únic. De casos semblants li'n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta.

Font · Jesús Moncada, «Senyora mort, carta de Miquel Garrigues», dins El Cafè de la Granota.

Quina estona que vam passar, xiquet, quina estona! D'una banda calia estar pel que es celebrava i mantenir el posat greu i seriós que s'escau en ocasions tan tristes; de l'altra, però, com et podies desentendre del que passava al camp? ¿Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum —perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada— va semblar que el capteniment se n'anava en orris. El personal, però, ens vam dominar. Com? No m'ho preguntis, no t'ho sabria dir. Només un escolanet, que després es posà vermell com un perdigot i arrencà a plorar sense consol, va esclafir: —Gol! Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espesseir-se darrere el taüt, a punt d'emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.

Font · Jesús Moncada, «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana», dins El Cafè de la Granota.

Surt de pressa; comença l'encalç entre la boira… Boira de novembre, boira amable que l'abriga, l'acull, l'esfuma i potser la fa invisible als ulls de les bones persones de Comarquinal, malgrat ésser ulls que travessen les tenebres, penetrants a la manera d'aquell pampallugueig verdós que, llavors, de joveneta, projectà l'ombra dels pulmons de la seva mare damunt un vidre translúcid. Fugir!, cercar la pau, sigui on sigui, cap enllà d'aquella ombra negra que la boira tenyeix de color d'absenta. S'hi acosta. No res; és l'hospici; més enllà l'asil de Sant Vicenç, amb tants quadrets de finestres, pupil·les negres que la sotgen, que li barren el pas. Més enllà una resplendor. Horror!; és la plaça, voltada d'arcades: boques obertes a punt de riure, a punt de malparlar, de retreure-li que és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines valoraven amb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha sentit l'escalfor de les mans impúdiques d'un mig sant amb ulleres verdes, que maleí el fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió de les mans d'un home amb egoisme d'amant, carn que conté una ànima abandonada de Déu… Morir! No sentir riure ni parlar ni acompanyar rosaris confegits per boques negres de pecats.

Font · Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants.

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar —em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra—. Tinc present que les dones ja passaven amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens, i per la vall del riu retrunyien les càrregues de dinamita que feien petar al migdia… Uns núvols d'estalzí baixaven per l'Ebre i s'ataconaven damunt la vila, gairebé a frec dels fumerals; dic d'estalzí i no dic mentida perquè pareixia que ens volien ruixar amb tintures de dols. Fins i tot l'aire de tronada que esventava la polseguera per les cantonades tenia el color negrós. Un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els nervis. El Llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, acabava de lligar amarres al molló del Pedret, i la tripulació —el patró i tres peons— descarregava un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix a la matinada. De sabó moll a la vila no en fabricàvem, això ja ho saps; calia pujar-lo de per avall i ho feien els llaüts que tornaven de dur el carbó de les nostres mines a Flix, Móra i altres llocs de la ribera de l'Ebre.

Font · Jesús Moncada, «Un barril de sabó moll», dins El Cafè de la Granota.

He decidit, doncs, començar en primera persona, després ja veurem. D'altra banda en Tudurí va tranquil·litzar-me l'altre dia dient-me que tota la novel·la picaresca està escrita en primera persona. Els novel·listes ho fan per fer-te creure que es tracta d'autèntiques confidències i que t'estan dient a un mínim de tres mil exemplars allò que no dirien a ningú. Per què he d'abandonar jo aquesta primera persona autèntica? Diré més aviat, com la meva estimada Rigolboche, «estimo tant la veritat, que quan hagi de fer elogis de mi mateixa sacrificaré la modèstia».

Font · Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona.

La Teresa se'n va sense fer soroll. La seva mà resseca, de senyora que no desdenya de feinejar com una minyona, mà de verge de quaranta anys, gira el pestell i tanca darrere seu amb suavitat conventual. Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany. Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes, brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència, ni menys que hi hagués cap dona prou poc escrupolosa per a vestir-s'hi. S'abriga amb les flonjors del barnús tebi, com si sortís del bany, i es contempla al mirall. El somriure li torna al llavi quan fa lluir el brillant de l'anell, a la manera d'una alosa encisada. Es posa la mà al pit, decanta el cap i s'estufa el cabell. La Teresa ja en té prou. Es redreça, la boca contreta i la mà closa sobre el pit cast que no ha rebut mai el contacte del sol i ben poc de l'aigua.

Font · Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants.

La Teresa, darrere la finestra, veia anar i venir la Laura, mústiga, reflexiva, aturada mirant les feines de la sega d'un camp proper o, a les tardes, quan seia vora del roure mort, en la contemplació de les suavitats del vespre sobre els horts llunyans. —Encara pensa en ell! —rumiava en un bruel d'ira sorda. Era inevitable; comprenia que, malgrat els milers de pams que separaven aquell home i aquella dona, el record els unia; que el pensament d'en Pere travessava tots aquells gruixos de muntanyes, potser el mar i tot, per anar a posar-se en aquella figura reclinada a la soca eixuta del roure, per besar-li la galta, després els llavis i després posar-li les mans a sobre… La Teresa sentia enveja de la felicitat d'aquella dona odiada, la incomparable felicitat d'haver sabut desvetllar l'amor d'en Pere, aquell home impossible d'aconseguir, enyorat tants anys! Qui pogués canviar-se amb la forastera enemiga! Com havia de sentir-se feliç, la Laura, mal no pogués veure mai més l'absent, mal hagués de quedar-se enclotada fins a l'hora de la mort en aquell racó de les Aulines!

Font · Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants.

Podia agafar qualsevol d'aquests moments i tornar enrere quan calgués, quan trobés les raons de les coses que jo feia i de les que feien els altres al meu voltant, i el sentit de tots aquests viratges ràpids, gairebé absurds de la meva vida —els que he assenyalat i més encara— que fa que la meva vida en sembli moltes. Totes aquestes vides amb el llast d'una pèssima reputació, que ara s'ha convertit en bona reputació perquè tinc diners i això fa que la meva història tingui un final feliç, no sé ben bé si moralitzador segons els cànons. El fet és que soc rica, i per força pensen: no pot ser que s'hagi equivocat. Per totes aquestes raons m'he sentit temptada de començar la meva història en el moment que ja tenia un sentit, en el moment en què es dibuixava un tombant determinat una mica per mi una mica pels altres, i em veien ja com una persona i s'enamoraven de mi o m'odiaven. Potser seria millor escriure la meva història en tercera persona i parlar de Carola Milà com si jo l'hagués coneguda. Llavors em seria fàcil parlar de la seva bellesa i de l'efecte que produïa a la gent o del valor de la seva veu i de les imatges que se li acudien mentre parlava i com la gentada s'embadalia i parlaven del seu do, com d'una gràcia vinguda del cel. I també, de passada, em seria més fàcil parlar de totes les seves baixeses, de la seva vida prostituïda i de com va fer ús del seu cos i de la seva astúcia per a obtenir diners. Perquè la vida de Carola Milà podria resumir-se dient que va tenir dos amors. Dos amors oposats i irreductibles que es van destruir l'un a l'altre, i quan l'un triomfava sobre l'altre la seva vida feia un gir de 180 graus i es trobava d'esquena al que més havia estimat fins llavors. Els dos amors de Carola Milà eren el diner i la llibertat.

Font · Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona, pròleg.