Examen selectivitat Història de la Filosofia 2021 Extraordinària — Comunitat Valenciana

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Que espai i temps són únicament formes de la intuïció sensible i, per consegüent, només condicions de l'existència de les coses com a fenòmens; que nosaltres, a més d'això, no tenim altres conceptes de l'enteniment ni, per tant, tampoc tenim cap element per al coneixement de les coses, llevat que a aquests conceptes puga ser donada la intuïció corresponent; que, en conseqüència, no podem tenir coneixement de cap objecte com a cosa en si mateixa, sinó solament en tant que objecte de la intuïció sensible, és a dir, com a fenomen; tot això es demostra en la part analítica de la crítica. D'això, doncs, en resulta, per descomptat, la limitació de tot coneixement especulatiu possible de la raó únicament als mers objectes de l'experiència. Tanmateix, i això cal remarcar-ho bé, ací hem de fer sempre la reserva que nosaltres precisament, encara que no podem conèixer aquests mateixos objectes també com a coses en si mateixes, certament almenys cal que puguem pensar-los. Altrament, d'això se'n seguiria la proposició absurda que hi hauria fenomen sense que res apareguera. Doncs bé, admetem ara que hom no ha fet la distinció, feta necessària per la nostra crítica, entre les coses com a objectes de l'experiència i aquestes mateixes coses com a coses en si mateixes; aleshores el principi de causalitat i, per consegüent, el mecanisme natural en la determinació d'aquesta, hauria de ser completament vàlid per a totes les coses en general com a causes eficients. En conseqüència, d'un mateix ésser, com és ara l'ànima humana, jo no podria dir, sense caure en contradicció manifesta, que la seua voluntat fóra lliure i que alhora, tanmateix, fóra sotmesa a la necessitat de la natura ‒és a dir, que no fóra lliure‒, perquè en ambdues proposicions hauria pres l'ànima en la mateixa significació, ço és, com a cosa en general (com a cosa en si mateixa), i, sense crítica prèvia, tampoc no podria prendre-la d'una altra manera. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XXV-BXXVII (Traducció de Joan Baptista Llinares)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Una condemna de la vida per part del vivent no deixa de ser, en últim lloc, res més que el símptoma d'una espècie determinada de vida: amb açò, la qüestió de si aqueixa condemna és justa o injusta, no està plantejada de cap manera. Caldria situar-se fora de la vida i, d'altra banda, conèixer-la tan bé com un, com molts, com tots els qui l'han viscuda, perquè fóra legítim tocar el problema del valor de la vida en general: raons suficients per a comprendre que el problema és un problema inaccessible per a nosaltres. Quan parlem de valors, ho fem sota la inspiració, sota l'òptica de la vida: la vida mateixa ens obliga a establir valors, la vida mateixa valora per mitjà de nosaltres quan hi posem valors... D'ací que també aquella contranaturalesa com a moral que entén Déu com un contraconcepte i com una condemna de la vida, tan sols és un judici de valor de la vida ‒ de quina vida?, de quina mena de vida? ‒ Però ja he contestat: de la vida descendent, debilitada, cansada, condemnada. La moral tal com s'ha entès fins ara ‒ tal com l'ha formulada encara últimament Schopenhauer, com a “negació de la voluntat de vida” ‒ és l'instint-de-décadance mateix, que fa de si mateix un imperatiu: aqueixa moral diu: “mor!” ‒ és el judici dels condemnats... — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, “La moral com a contranaturalesa” (Traducció de Joan Baptista Llinares i Rafa Gomar)