Examen selectivitat Història de la Filosofia 2024 Ordinària — Comunitat Valenciana

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, primerament cal observar açò: que les coses de tal natura tenen una tendència natural a ser corrompudes pel defecte i per l’excés, com estem a punt de veure en els casos del vigor físic i de la salut (ja que en temes obscurs cal fer ús d’exemples clars). En efecte, els exercicis físics practicats en excés i en defecte fan malbé el vigor físic i de manera similar també les begudes i els menjars, quan són massa abundants o massa escassos, fan malbé la salut, mentre que en la seua mesura els propicien, els fan créixer i els conserven. D'aquesta manera, doncs, ocorre també amb la temprança i la valentia així com en la resta de virtuts. I és que qui fuig de tot i a tot té por i no planta cara a res, es fa covard, i qui no sent en absolut por de res, sinó que acudeix a l'encontre de tot, temerari. De manera similar també qui gaudeix de tot tipus de plaer i no se n'aparta de cap, es fa desenfrenat, i qui el defuig tot, com els rústics, un insensible. Certament, la temprança i la valentia són corrompudes per l'excés i el defecte però conservades pel terme mig. Però no només el naixement, el desenvolupament i la corrupció de les virtuts es produeixen pels mateixos motius i sota les mateixes condicions, sinó que també els seus actes tindran lloc en les mateixes circumstàncies. I és que també ocorre així en els altres casos que són més clars, com ara el del vigor físic. Efectivament, aquest es produeix pel fet de tenir una bona alimentació i resistir moltes fatigues, i açò podria fer-ho principalment el vigorós. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, II, 1104 a. (trad. de C. Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Jo hauria d’opinar que els exemples de la matemàtica i la ciència de la natura, les quals, per una revolució portada a cap de sobte, han arribat a ser el que ara són, ja serien prou notables per fer meditar sobre la part essencial d’aquest canvi de la forma de pensar que els ha estat tan avantatjós i per imitar-los ací, si més no com un assaig, tant com ho permet llur analogia, en tant que coneixements racionals, amb la metafísica. Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s'havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Assagem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d'un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que ens siguen donats. S'esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de Copèrnic, el qual, no sortint-se'n amb l'explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l'espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l'espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles immòbils. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XV- B XVI (trad. de J. B. Llinares)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Vosté em pregunta ¿què és idiosincràsia en els filòsofs?… Per exemple la seua falta de sentit històric, el seu odi a la mateixa representació de l’esdevenir, el seu egipticisme. Els filòsofs creuen que tributen honor a una cosa quan la deshistoritzen, quan la tracten sub specie aeterni [des de la perspectiva d’allò etern], – quan en fan una mòmia. Tot el que els filòsofs han manejat des de fa mil·lennis eren mòmies-conceptuals; de les seues mans no va eixir viu res real. Ells maten, exerceixen de taxidermistes, aquests senyors que-reten-culte-als-ídols-conceptuals, quan adoren, – esdevenen mortalment perillosos per a tot, quan adoren. La mort, el canvi, l’edat, així com la procreació i el creixement, són objeccions per a ells, – fins i tot refutacions. El que és [was ist] no esdevé; el que esdevé no és… Ara bé, tots creuen, amb desesperació i tot, en l’ens [das Seiende]. Però com no poden apoderar-se’n, busquen les raons de per què se’ls reté. “Ha d’haver una il·lusió, un engany en el fet que no percebem l’ens: on s’amaga l’enganyador?” – “El tenim, criden molt feliços, és la sensibilitat! Aquests sentits, que també d’altres vegades són tan immorals, ens enganyen respecte el món vertader. […]” — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “La «raó» en la filosofia”, par. 1 (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)