Ètica: exercicis de selectivitat d'Història de la Filosofia (Comunitat Valenciana)

1 COMENTARI DE TEXT (4 PUNTS). COMENTARI DE TEXT (4 PUNTS). Llegiu amb cura el text proposat i responeu a les tres qüestions següents: TEXT A Malgrat que tothom reconegui, com a fet evident, que la felicitat es el bé summe, és possible que hom desitgi que aclarim una mica més què és. Segurament ho aconseguiríem si arribàvem a copsar en què consisteix la tasca de l’home. Vejam, si pel que fa a un que toca l’aule, a un escultor, a un artesà qualsevol o a tot aquell qui duu a terme una tasca o una acció, ens sembla que llur bé i allò que els va bé està en la tasca que fan, semblaria que això també val per a l’home, suposant que hi hagi una tasca de l’home. Potser fusters i sabaters tindran tasques i accions per acomplir, mentre que l’home no en tindrà cap com si la natura no li hagués assignat cap tasca? Si ulls, mans, peus i cadascun dels membres corporals tenen, com tothom constata, una tasca a fer, no deu tenir l’home una tasca, distinta d’aquestes, que li ha estat assignada? Però, ben mirat, quina seria? Car viure és quelcom de comú que, és clar, les plantes també fan; i nosaltres cerquem allò que és propi de l’home. Deixem de banda, doncs, la vida nutritiva i de creixement. Podríem prosseguir escatint què és la vida sensitiva, però, evidentment, aquesta és comuna al cavall, al bou i a tots els animals. Queda, doncs, la mena de vida activa que correspon a la part racional. D’una banda, aquesta vida es capté com si se sotmetés a la raó i, de l’altra, com si la posseís i pensés. Ara bé, dels dos significats que pot tenir vida racional, cap prendre ací el d’activitat, per tal com sembla que es el li escau preferentment. — ARISTÒTIL Ètica Nicomaquea. 1097b22- 1098a6 (trad.Josep Batalla, Fundació Bernat Metge).

2 CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules cada concepte, aprox.)

2 CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules cada concepte, aprox.)

2 CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules cada concepte, aprox.)

2. CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules, aprox.)

1. COMENTARI DE TEXT (4 PUNTS). Trieu un dels dos textos proposats (a o b), llegiu-lo detingudament i responeu les tres qüestions següents: TEXT B Des dels inicis, el cristianisme ha estat, essencialment i fonamentalment, nàusea i fàstic de la vida envers la vida, nàusea i fàstic només disfressats, només dissimulats, només maquillats amb la fe en una «altra» vida o en una vida «millor». L'odi envers el «món», la maledicció de les passions, la por davant la bellesa i la sensualitat, un més enllà inventat per tal de calumniar millor el més ençà, en el fons un anhel d'enfonsar-se en el no-res, en la fi, en el repòs, fins al «sàbat dels sàbats» ... Tot això, amb l'afegit de la incondicionada voluntat del cristianisme de fer valer només valors morals, sempre m'ha semblat que és la forma més perillosa i més sinistra de totes les formes possibles d'una «voluntat d'enfonsar-se en l'ocàs», o almenys un senyal de malaltia, de fatiga, de descoratge, d'exhauriment, d'empobriment profundíssims de la vida ... perquè davant la moral (en particular davant la moral cristiana, és a dir, davant la moral incondicionada) la vida ha d'estar constantment i inevitablement equivocada, perquè la vida és quelcom essencialment immoral -la vida, finalment, esclafada sota el pes del menyspreu i de l'etern No, s'ha de sentir indigna de ser desitjada, sense valor en si-. La moral mateixa... ¿com?, ¿és que la moral no seria una «voluntat de negar la vida», un secret instint d'anihilació, un principi de decadència, d'empetitiment, de calúmnia, el començament de la fi? ¿I, en conseqüència, el perill dels perills?... — FRIEDRICH NIETZSCHE, El Naixement de la tragèdia (Trad. Manuel Carbonell) Martorell, Adesiara, 2011, p. 59.

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, primerament cal observar açò: que les coses de tal natura tenen una tendència natural a ser corrompudes pel defecte i per l’excés, com estem a punt de veure en els casos del vigor físic i de la salut (ja que en temes obscurs cal fer ús d’exemples clars). En efecte, els exercicis físics practicats en excés i en defecte fan malbé el vigor físic i de manera similar també les begudes i els menjars, quan són massa abundants o massa escassos, fan malbé la salut, mentre que en la seua mesura els propicien, els fan créixer i els conserven. D'aquesta manera, doncs, ocorre també amb la temprança i la valentia així com en la resta de virtuts. I és que qui fuig de tot i a tot té por i no planta cara a res, es fa covard, i qui no sent en absolut por de res, sinó que acudeix a l'encontre de tot, temerari. De manera similar també qui gaudeix de tot tipus de plaer i no se n'aparta de cap, es fa desenfrenat, i qui el defuig tot, com els rústics, un insensible. Certament, la temprança i la valentia són corrompudes per l'excés i el defecte però conservades pel terme mig. Però no només el naixement, el desenvolupament i la corrupció de les virtuts es produeixen pels mateixos motius i sota les mateixes condicions, sinó que també els seus actes tindran lloc en les mateixes circumstàncies. I és que també ocorre així en els altres casos que són més clars, com ara el del vigor físic. Efectivament, aquest es produeix pel fet de tenir una bona alimentació i resistir moltes fatigues, i açò podria fer-ho principalment el vigorós. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, II, 1104 a. (trad. de C. Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, primerament cal observar açò: que les coses de tal natura tenen una tendència natural a ser corrompudes pel defecte i per l’excés, com estem a punt de veure en els casos del vigor físic i de la salut (ja que en temes obscurs cal fer ús d’exemples clars). En efecte, els exercicis físics practicats en excés i en defecte fan malbé el vigor físic i de manera similar també les begudes i els menjars, quan són massa abundants o massa escassos, fan malbé la salut, mentre que en la seua mesura els propicien, els fan créixer i els conserven. D'aquesta manera, doncs, ocorre també amb la temprança i la valentia així com en la resta de virtuts. I és que qui fuig de tot i a tot té por i no planta cara a res, es fa covard, i qui no sent en absolut por de res, sinó que acudeix a l'encontre de tot, temerari. De manera similar també qui gaudeix de tot tipus de plaer i no se n'aparta de cap, es fa desenfrenat, i qui el defuig tot, com els rústics, un insensible. Certament, la temprança i la valentia són corrompudes per l'excés i el defecte però conservades pel terme mig. Però no només el naixement, el desenvolupament i la corrupció de les virtuts es produeixen pels mateixos motius i sota les mateixes condicions, sinó que també els seus actes tindran lloc en les mateixes circumstàncies. I és que també ocorre així en els altres casos que són més clars, com ara el del vigor físic. Efectivament, aquest es produeix pel fet de tenir una bona alimentació i resistir moltes fatigues, i açò podria fer-ho principalment el vigorós. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, II, 1104 a. (trad. de C. Monzó)

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II I és que la virtut ética té a veure amb els plaers i els dolors, ja que a causa del plaer duem a terme accions reprobables i a causa del dolor ens apartem dels bells actes. Per això cal haver estat dirigit d’alguna manera des de ben jove, com diu Plató, per tal de sentir plaer o dolor per les coses que cal, ja que aquesta es la correcta educació. Per altra banda, si les virtuts estan relacionades amb les accions i les passions i a tota passió i a tota acció segueixen un plaer i un dolor, també per aquesta raó la virtut tindrà quelcom a veure amb els plaers i els dolors. També ho posen de manifest els càstigs que es produeixen a través d’ells, ja que alguns són cures i les cures es produeixen de manera natural per acció dels seus contraris. A més, com també hem dit anteriorment, tota disposició de l’ànima posseeix una natura dirigida i relacionada amb allò sota l’acció del qual esdevé de manera natural millor i pitjor. Per culpa dels plaers i dels dolors els homes es fan dolents, per perseguir-los i per defugir-los, bé els que no es deu, bé quan no es deu, bé com no es deu, bé de totes les altres maneres que la raó determina pel que fa a aquesta mena de coses. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, II, 1104 b (trad. de C. Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II I és que la virtut ética té a veure amb els plaers i els dolors, ja que a causa del plaer duem a terme accions reprobables i a causa del dolor ens apartem dels bells actes. Per això cal haver estat dirigit d’alguna manera des de ben jove, com diu Plató, per tal de sentir plaer o dolor per les coses que cal, ja que aquesta es la correcta educació. Per altra banda, si les virtuts estan relacionades amb les accions i les passions i a tota passió i a tota acció segueixen un plaer i un dolor, també per aquesta raó la virtut tindrà quelcom a veure amb els plaers i els dolors. També ho posen de manifest els càstigs que es produeixen a través d’ells, ja que alguns són cures i les cures es produeixen de manera natural per acció dels seus contraris. A més, com també hem dit anteriorment, tota disposició de l’ànima posseeix una natura dirigida i relacionada amb allò sota l’acció del qual esdevé de manera natural millor i pitjor. Per culpa dels plaers i dels dolors els homes es fan dolents, per perseguir-los i per defugir-los, bé els que no es deu, bé quan no es deu, bé com no es deu, bé de totes les altres maneres que la raó determina pel que fa a aquesta mena de coses. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, II, 1104 b (trad. de C. Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Quan es té la necessitat de fer de la raó un tirà, com va fer Sòcrates, hi ha un perill gran que una altra cosa faça de tirà. Llavors es va endevinar la racionalitat com a salvadora; ni Sòcrates ni els seus “malalts” eren lliures de ser racionals, – era de rigueur [rigor], era el seu últim remei. El fanatisme amb què tota la reflexió grega es llança a la racionalitat, delata una situació crítica: s’estava en perill, només hi havia una única elecció: o bé morir o bé – ser absurdament racionals… A partir de Plató el moralisme dels filòsofs grecs està patològicament condicionat: de la mateixa manera que la seua estima per la dialèctica. Raó = virtut = felicitat significa simplement: és necessari imitar Sòcrates i col·locar ací de manera permanent, contra els apetits obscurs, una llum diürna – la llum diürna de la raó. Cal ser intel·ligent, clar, lúcid a qualsevol preu: tota concessió als instints, a l’inconscient, condueix cap a baix… — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “El problema de Sòcrates” (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Quan es té la necessitat de fer de la raó un tirà, com va fer Sòcrates, hi ha un perill gran que una altra cosa faça de tirà. Llavors es va endevinar la racionalitat com a salvadora; ni Sòcrates ni els seus “malalts” eren lliures de ser racionals, – era de rigueur [rigor], era el seu últim remei. El fanatisme amb què tota la reflexió grega es llança a la racionalitat, delata una situació crítica: s’estava en perill, només hi havia una única elecció: o bé morir o bé – ser absurdament racionals… A partir de Plató el moralisme dels filòsofs grecs està patològicament condicionat: de la mateixa manera que la seua estima per la dialèctica. Raó = virtut = felicitat significa simplement: és necessari imitar Sòcrates i col·locar ací de manera permanent, contra els apetits obscurs, una llum diürna – la llum diürna de la raó. Cal ser intel·ligent, clar, lúcid a qualsevol preu: tota concessió als instints, a l’inconscient, condueix cap a baix… — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “El problema de Sòcrates” (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Com que la virtut és de dos tipus, dianoètica i ètica, la dianoètica té el seu origen i la seua capacitat de créixer sobretot en l’ensenyament, ja que te necessitat de l’experiència i del temps, mentre que l’ètica es resultat del costum, raó per la qual el seu nom també està format mitjançant una petita modificació a partir del terme costum. A partir de açò resulta també evident que cap de les virtuts ètiques està en nosaltres per natura. I és que cap de les coses que existeixen per natura pren un costum diferent del natural, com ara la pedra, que naturalment cau cap a baix, no podria ser acostumada a caure cap a dalt, ni un podria acostumar-la encara que la llancés milers de vegades cap amunt; ni tampoc el foc podria adquirir el costum d’anar cap a baix; ni cap altra cosa de les que es produeixen d’una manera en la natura podria esser acostumada a ser d’una altra manera diferent. Per tant, les virtuts no estan en nosaltres ni de manera natural ni contra natura, sinó perquè tenim una disposició natural a rebre-les i perquè les perfeccionem a través del costum. A més, primer ens fem amb les potencies de tot allò que es present de naixement en nosaltres i després executem els seus actes (cosa que justament és evident en el cas del sentits, ja que no és pel fet de veure moltes vegades o d’escoltar moltes vegades que hem adquirit els sentits, sinó que, al contrari, els utilitzem perquè els tenim i no els tenim pel fet d’haver-los utilitzat). Adquirim virtuts si abans les hem practicades, com també ocorre en el cas de la resta d’arts. En efecte, aprenem fent el que cal fer per aprendre, com ara un es fa constructor construint cases i citarista tocant la cítara. D’aquesta manera, doncs, ens fem justos duent a terme actes de justícia, prudents amb actes de prudència, valents amb actes de valentia”. — ARISTOTELES, Ètica a Nicòmac, Llibre II, 1103 a-b (Traducció de Carles Monzó).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Com que la virtut és de dos tipus, dianoètica i ètica, la dianoètica té el seu origen i la seua capacitat de créixer sobretot en l’ensenyament, ja que te necessitat de l’experiència i del temps, mentre que l’ètica es resultat del costum, raó per la qual el seu nom també està format mitjançant una petita modificació a partir del terme costum. A partir de açò resulta també evident que cap de les virtuts ètiques està en nosaltres per natura. I és que cap de les coses que existeixen per natura pren un costum diferent del natural, com ara la pedra, que naturalment cau cap a baix, no podria ser acostumada a caure cap a dalt, ni un podria acostumar-la encara que la llancés milers de vegades cap amunt; ni tampoc el foc podria adquirir el costum d’anar cap a baix; ni cap altra cosa de les que es produeixen d’una manera en la natura podria esser acostumada a ser d’una altra manera diferent. Per tant, les virtuts no estan en nosaltres ni de manera natural ni contra natura, sinó perquè tenim una disposició natural a rebre-les i perquè les perfeccionem a través del costum. A més, primer ens fem amb les potencies de tot allò que es present de naixement en nosaltres i després executem els seus actes (cosa que justament és evident en el cas del sentits, ja que no és pel fet de veure moltes vegades o d’escoltar moltes vegades que hem adquirit els sentits, sinó que, al contrari, els utilitzem perquè els tenim i no els tenim pel fet d’haver-los utilitzat). Adquirim virtuts si abans les hem practicades, com també ocorre en el cas de la resta d’arts. En efecte, aprenem fent el que cal fer per aprendre, com ara un es fa constructor construint cases i citarista tocant la cítara. D’aquesta manera, doncs, ens fem justos duent a terme actes de justícia, prudents amb actes de prudència, valents amb actes de valentia”. — ARISTOTELES, Ètica a Nicòmac, Llibre II, 1103 a-b (Traducció de Carles Monzó).

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, com que el present estudi no té un propòsit especulatiu com la resta (ja que no estem investigant per saber què és la virtut, sinó per fer-nos bons, perquè d'altra manera no ens serviria de res), és necessari examinar allò que concerneix les accions, com cal dur-les a terme. En efecte, aquestes són també responsables del fet que les disposicions siquen d'una determinada qualitat, com hem dit. Així doncs, el fet d'actuar d'acord amb la recta raó és un principi acceptat per tothom i el donem per fet -es parlarà més endavant sobre ell, sobre què és la recta raó i sobre com és en relació amb la resta de virtuts. Acordem, però, per endavant que tota exposició relativa a les accions que cal realitzar, s'ha de fer a grans trets i no amb exactitud, com també al principi vam dir que els arguments cal exigir-los d'acord amb la matèria. Així, en el camp de les accions i del convenient no hi ha cap criteri establert, com tampoc en el de la salut. I si tal és l'exposició general, encara menys exacta serà l'exposició de cada cas en particular, ja que no cau sota el domini de cap art ni precepte i és necessari que els que actuen siguen els que determinen quines coses són convenients en cada ocasió, com ocorre tant en el cas de la medicina com en el pilotatge de naus. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac. Llibre II, 1103 b 26 - 1104 a 10 (traducció de Carlos Monzó).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, com que el present estudi no té un propòsit especulatiu com la resta (ja que no estem investigant per saber què és la virtut, sinó per fer-nos bons, perquè d'altra manera no ens serviria de res), és necessari examinar allò que concerneix les accions, com cal dur-les a terme. En efecte, aquestes són també responsables del fet que les disposicions siquen d'una determinada qualitat, com hem dit. Així doncs, el fet d'actuar d'acord amb la recta raó és un principi acceptat per tothom i el donem per fet -es parlarà més endavant sobre ell, sobre què és la recta raó i sobre com és en relació amb la resta de virtuts. Acordem, però, per endavant que tota exposició relativa a les accions que cal realitzar, s'ha de fer a grans trets i no amb exactitud, com també al principi vam dir que els arguments cal exigir-los d'acord amb la matèria. Així, en el camp de les accions i del convenient no hi ha cap criteri establert, com tampoc en el de la salut. I si tal és l'exposició general, encara menys exacta serà l'exposició de cada cas en particular, ja que no cau sota el domini de cap art ni precepte i és necessari que els que actuen siguen els que determinen quines coses són convenients en cada ocasió, com ocorre tant en el cas de la medicina com en el pilotatge de naus. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac. Llibre II, 1103 b 26 - 1104 a 10 (traducció de Carlos Monzó).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV La moral de la criança i la moral de la doma són completament dignes una de l'altra en els mitjans amb què s'imposen: estem autoritzats per presentar corn a proposició suprema que per a fer moral cal tenir la voluntat incondicional del contrari. Aquest és el gran problema, el sinistre problema en el qual he emprat més temps: la psicologia dels «milloradors» de la humanitat. Un fet petit i en el fons modest, el de l'anomenada pia fraus [mentida piadosa], em va donar el primer accés a aquest problema: la pia fraus, el patrimoni hereditari de tots els filòsofs i sacerdots que «milloraven» la humanitat. Ni Manú, ni Plató, ni Confuci, ni els mestres jueus i cristians, han dubtat mai del seu dret a la mentida. No han dubtat d'altres drets completament distints... Expressat en una fórmula, seria lícit dir: tots els mitjans amb què fins ara es volia fer moral ' la humanitat, eren radicalment immorals. – — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, Los “mejoradores de la humanidad”, par. 5 (traducció de Joan Baptista Llinares i Rafael Gomar).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV La moral de la criança i la moral de la doma són completament dignes una de l'altra en els mitjans amb què s'imposen: estem autoritzats per presentar corn a proposició suprema que per a fer moral cal tenir la voluntat incondicional del contrari. Aquest és el gran problema, el sinistre problema en el qual he emprat més temps: la psicologia dels «milloradors» de la humanitat. Un fet petit i en el fons modest, el de l'anomenada pia fraus [mentida piadosa], em va donar el primer accés a aquest problema: la pia fraus, el patrimoni hereditari de tots els filòsofs i sacerdots que «milloraven» la humanitat. Ni Manú, ni Plató, ni Confuci, ni els mestres jueus i cristians, han dubtat mai del seu dret a la mentida. No han dubtat d'altres drets completament distints... Expressat en una fórmula, seria lícit dir: tots els mitjans amb què fins ara es volia fer moral ' la humanitat, eren radicalment immorals. – — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, Los “mejoradores de la humanidad”, par. 5 (traducció de Joan Baptista Llinares i Rafael Gomar).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II La virtut està relacionada amb les passions i les accions, en les quals l’excés suposa una errada i el defecte és objecte de censura, mentre que el terme mig és objecte de lloança i suposa un encert, i aquestes dues coses són pròpies de la virtut. La virtut és, per tant, una mena de terme mig, si més no perquè apunta al bell mig. (…). La virtut és una disposició afectada per l’elecció deliberada, que consisteix en un terme mig relatiu a nosaltres i determinat per la raó, és a dir, per aquella amb la qual una persona intel·ligent la limitaria. És un terme mig entre dos vicis: un per excés i altre per defecte. A més, ho és també per ser els vicis deficients uns i altres excessius més del necessari en les passions i les accions, mentre que la virtut troba i prefereix el terme mig. Per això d’acord amb la seus essència i la raó que defineix quin es el seu ser, la virtut és un terme mig, però d’acord amb l’excel·lència i la perfecció, un extrem. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, “Llibre II”, 1106b – 1107a (Traducció de Carlos Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II La virtut està relacionada amb les passions i les accions, en les quals l’excés suposa una errada i el defecte és objecte de censura, mentre que el terme mig és objecte de lloança i suposa un encert, i aquestes dues coses són pròpies de la virtut. La virtut és, per tant, una mena de terme mig, si més no perquè apunta al bell mig. (…). La virtut és una disposició afectada per l’elecció deliberada, que consisteix en un terme mig relatiu a nosaltres i determinat per la raó, és a dir, per aquella amb la qual una persona intel·ligent la limitaria. És un terme mig entre dos vicis: un per excés i altre per defecte. A més, ho és també per ser els vicis deficients uns i altres excessius més del necessari en les passions i les accions, mentre que la virtut troba i prefereix el terme mig. Per això d’acord amb la seus essència i la raó que defineix quin es el seu ser, la virtut és un terme mig, però d’acord amb l’excel·lència i la perfecció, un extrem. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, “Llibre II”, 1106b – 1107a (Traducció de Carlos Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Per altra banda, si les virtuts estan relacionades amb les accions i les passions i a tota passió i a tota acció segueixen un plaer i un dolor, també per aquesta raó la virtut tindrà quelcom a veure amb els plaers i els dolors. També ho posen de manifest els càstigs que es produeixen a través d’ells, ja que alguns són cures i les cures es produeixen de manera natural per acció dels seus contraris. A més, com també hem dit anteriorment, tota disposició de lànima posseeix una natura dirigida i relacionada amb allò sota l’acció del qual esdevé de manera natural millor i pitjor. Per culpa dels plaers i dels dolors els homes es fan dolents, per perseguir-los i per defugir-los, bé els que no es deu, bé quan no es deu, bé com no es deu, bé de totes les altres maneres que la raó determina pel que fa a aquesta mena de coses. Per això també alguns defineixen les virtuts com un cert tipus d’impassibilitat i de serenitat; però no correctament, ja que parlen en termes absoluts i no hi afegeixen el com es deu, com no es deu i quan es deu, així como tota la resta de precisions. Per tant, s’estableix com a base que la virtut d’aquesta mena és capaç de relitzar les millors accions en relació als plaers i als dolors, i el vici, en canvi, el contrari. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac. Llibre II, 1104 b 13 – 28 (traducció de C. Monzó).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Per altra banda, si les virtuts estan relacionades amb les accions i les passions i a tota passió i a tota acció segueixen un plaer i un dolor, també per aquesta raó la virtut tindrà quelcom a veure amb els plaers i els dolors. També ho posen de manifest els càstigs que es produeixen a través d’ells, ja que alguns són cures i les cures es produeixen de manera natural per acció dels seus contraris. A més, com també hem dit anteriorment, tota disposició de lànima posseeix una natura dirigida i relacionada amb allò sota l’acció del qual esdevé de manera natural millor i pitjor. Per culpa dels plaers i dels dolors els homes es fan dolents, per perseguir-los i per defugir-los, bé els que no es deu, bé quan no es deu, bé com no es deu, bé de totes les altres maneres que la raó determina pel que fa a aquesta mena de coses. Per això també alguns defineixen les virtuts com un cert tipus d’impassibilitat i de serenitat; però no correctament, ja que parlen en termes absoluts i no hi afegeixen el com es deu, com no es deu i quan es deu, així como tota la resta de precisions. Per tant, s’estableix com a base que la virtut d’aquesta mena és capaç de relitzar les millors accions en relació als plaers i als dolors, i el vici, en canvi, el contrari. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac. Llibre II, 1104 b 13 – 28 (traducció de C. Monzó).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Però fins i tot quan el moralista s’adreça simplement a l’individu i li diu: «tu hauries de ser així i així!», no deixa de fer el ridícul. L’individu és, de dalt a baix, un fragment de fatum [fat], una llei més, una necessitat més per a tot allò que ve i serà. Dir-li «fes-te diferent» significa exigir que tot es faça diferent, el que resta darrere i tot... I, realment, hi ha hagut moralistes conseqüents que han volgut l’ésser humà diferent, és a dir, virtuós, l’han volgut a la seua imatge, com un colltort: per això van negar el món! Una bogeria gens petita! Una espècie gens modesta d’immodèstia!...La moral, en la mesura que condemna, en si, no per visions, consideracions, intencions pròpies de la vida, és un error específic amb què no s`ha de tenir cap compassió, una idiosincràsia-de-degenerats, que ha provocat un mal indicible!... Nosaltres que som diferents, nosaltres els immoralistes, hem fet, pel contrari, més ample el nostre cor per acollir qualsevol mena d’intel.leció, de comprensió, d’aprovació. No neguem a la lleuguera, busquem el nostre honor en ser afirmadors. — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, La moral com a contranaturalesa, par. 6 (traducció de Joan Baptista Llinares).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Però fins i tot quan el moralista s’adreça simplement a l’individu i li diu: «tu hauries de ser així i així!», no deixa de fer el ridícul. L’individu és, de dalt a baix, un fragment de fatum [fat], una llei més, una necessitat més per a tot allò que ve i serà. Dir-li «fes-te diferent» significa exigir que tot es faça diferent, el que resta darrere i tot... I, realment, hi ha hagut moralistes conseqüents que han volgut l’ésser humà diferent, és a dir, virtuós, l’han volgut a la seua imatge, com un colltort: per això van negar el món! Una bogeria gens petita! Una espècie gens modesta d’immodèstia!...La moral, en la mesura que condemna, en si, no per visions, consideracions, intencions pròpies de la vida, és un error específic amb què no s`ha de tenir cap compassió, una idiosincràsia-de-degenerats, que ha provocat un mal indicible!... Nosaltres que som diferents, nosaltres els immoralistes, hem fet, pel contrari, més ample el nostre cor per acollir qualsevol mena d’intel.leció, de comprensió, d’aprovació. No neguem a la lleuguera, busquem el nostre honor en ser afirmadors. — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, La moral com a contranaturalesa, par. 6 (traducció de Joan Baptista Llinares).

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I Responc que cal afirmar, como ja s´ha dit [aa. 4-5], que a la llei natural pertanyen, en primer lloc, sens dubte, certs preceptes molt comuns que són coneguts per tots; d´altra banda, també hi pertanyen certs preceptes secundaris més particulars, que són quasiconclusions pròximes als principis. La llei natural, tractant-se del principi universal, de cap manera pot ser esborrada dels cors de tots els homes. No obstant això, s´esborra en alguna acció particular, perquè s´impedeix a la raó aplicar un principi comú a una obra particular, a causa de la concupiscència o d´una altra passió, com ja s´ha dit [q.77 a.2]. Ara bé, atenent els preceptes secundaris, pot la llei natural esborrar-se dels cors dels homes, a causa de persuasions nocives, de la mateixa manera en què es registren errors raonant en les matèries especulatives al voltant de conclusions necessàries, o a causa de costums depravats y hàbits corruptes, que no eren considerats pecats [a.4] per alguns, com ara els lladronicis o, fins i tot, els vicis contra natura, tal com també diu l´apòstol en Romans 1, 24 i següents. — T. D´AQUINO, Summa teològica, Ia-IIae, q. 94, a. 6 (trad. de J. A. Lluch)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I Responc que cal afirmar, como ja s´ha dit [aa. 4-5], que a la llei natural pertanyen, en primer lloc, sens dubte, certs preceptes molt comuns que són coneguts per tots; d´altra banda, també hi pertanyen certs preceptes secundaris més particulars, que són quasiconclusions pròximes als principis. La llei natural, tractant-se del principi universal, de cap manera pot ser esborrada dels cors de tots els homes. No obstant això, s´esborra en alguna acció particular, perquè s´impedeix a la raó aplicar un principi comú a una obra particular, a causa de la concupiscència o d´una altra passió, com ja s´ha dit [q.77 a.2]. Ara bé, atenent els preceptes secundaris, pot la llei natural esborrar-se dels cors dels homes, a causa de persuasions nocives, de la mateixa manera en què es registren errors raonant en les matèries especulatives al voltant de conclusions necessàries, o a causa de costums depravats y hàbits corruptes, que no eren considerats pecats [a.4] per alguns, com ara els lladronicis o, fins i tot, els vicis contra natura, tal com també diu l´apòstol en Romans 1, 24 i següents. — T. D´AQUINO, Summa teològica, Ia-IIae, q. 94, a. 6 (trad. de J. A. Lluch)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II En fi, així com no n’hi ha prou, abans de començar a reconstruir la casa en què es viu, d’enderrrocar-la i de fer provisió de materials i d’arquitectes –o d’exercitar-se un mateix en l’arquitectura- i de dissenyar, a més, acuradament el projecte, sinó que cal també proveir-se d’una altra casa on poder allotjar-se mentre durin les obres; així, per tal de no restar indecís en les meves accions mentre la raó m’obligués a estar-ne en els meus judicis, i de no deixar de viure des d’aleshores tan feliçment com pogués, em vaig elaborar una moral provisional, que no consistia sinó en tres o quatre màximes, que us voldria comunicar. La primera era obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint constantment la religió en què Déu m’ha fet la gràcia de ser educat des de la infantesa i guiant-me en tota altra cosa per les opinions més moderades i més allunyades de l’excés que fossin comunament admeses en la pràctica pels més assenyats d’aquells amb qui hauria de viure. — R. DESCARTES, Discurs del mètode III (trad. de P. L. Font)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II En fi, així com no n’hi ha prou, abans de començar a reconstruir la casa en què es viu, d’enderrrocar-la i de fer provisió de materials i d’arquitectes –o d’exercitar-se un mateix en l’arquitectura- i de dissenyar, a més, acuradament el projecte, sinó que cal també proveir-se d’una altra casa on poder allotjar-se mentre durin les obres; així, per tal de no restar indecís en les meves accions mentre la raó m’obligués a estar-ne en els meus judicis, i de no deixar de viure des d’aleshores tan feliçment com pogués, em vaig elaborar una moral provisional, que no consistia sinó en tres o quatre màximes, que us voldria comunicar. La primera era obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint constantment la religió en què Déu m’ha fet la gràcia de ser educat des de la infantesa i guiant-me en tota altra cosa per les opinions més moderades i més allunyades de l’excés que fossin comunament admeses en la pràctica pels més assenyats d’aquells amb qui hauria de viure. — R. DESCARTES, Discurs del mètode III (trad. de P. L. Font)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV És coneguda la meua exigència al filòsof perquè se situe més enllà del bé i del mal, − que tinga davall seu la il.lusió del judici moral. Aquesta exigència deriva d’un discerniment que he formulat per primera vegada: els fets morals no existeixen de cap manera. El judici moral té en comú amb el judici religiós la creença en realitats que no ho són. La moral només és una interpretació [Ausdeutung] de certs fenòmens, expressat de manera més precisa, una dolenta interpretació [Missdeutung]. El judici moral pertany, com el judici religiós, a un nivell d’ignorància en què encara falta fins i tot el concepte d’allò real, la distinció entre el que és real i el que és imaginari: de manera que, en tal nivell, «veritat», designa merament coses que avui nosaltres anomenem «imaginacions». El judici moral, per tant, no s’ha de prendre mai al peu de la lletra: com a tal, sempre conté només absurditat. — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “Els «milloradors» de la humanitat” (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV És coneguda la meua exigència al filòsof perquè se situe més enllà del bé i del mal, − que tinga davall seu la il.lusió del judici moral. Aquesta exigència deriva d’un discerniment que he formulat per primera vegada: els fets morals no existeixen de cap manera. El judici moral té en comú amb el judici religiós la creença en realitats que no ho són. La moral només és una interpretació [Ausdeutung] de certs fenòmens, expressat de manera més precisa, una dolenta interpretació [Missdeutung]. El judici moral pertany, com el judici religiós, a un nivell d’ignorància en què encara falta fins i tot el concepte d’allò real, la distinció entre el que és real i el que és imaginari: de manera que, en tal nivell, «veritat», designa merament coses que avui nosaltres anomenem «imaginacions». El judici moral, per tant, no s’ha de prendre mai al peu de la lletra: com a tal, sempre conté només absurditat. — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “Els «milloradors» de la humanitat” (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, primerament cal observar açò: que les coses de tal natura tenen una tendència natural a ser corrompudes pel defecte i per I’excés, com estem a punt de veure en els casos del vigor físic i de la salut (ja que en temes obscurs cal fer ús d’exemples clars). En efecte, els exercicis físics practicats en excés i en defecte fan malbé el vigor físic i de manera similar també les begudes i els menjars, quan són massa abundants o massa escassos, fan malbé la salut, mentre que en la seua mesura els propicien, els fan créixer i els conserven. D'aquesta manera, doncs, ocorre també amb la temprança i la valentia així com en la resta de virtuts. I és que qui fuig de tot i a tot té por i no planta cara a res, es fa covard, i qui no sent en absolut por de res, sinó que acudeix a l'encontre de tot, temerari. De manera similar també qui gaudeix de tot tipus de plaer i no se n'aparta de cap, es fa desenfrenat, i qui el defuig tot, com els rústics, un insensible. Certament, la temprança i la valentia són corrompudes per l'excés i el defecte però conservades pel terme mig. Però no només el naixement, el desenvolupament i la corrupció de les virtuts es produeixen pels mateixos motius i sota les mateixes condicions, sinó que també els seus actes tindran lloc en les mateixes circumstàncies. I és que també ocorre així en els altres casos que són més clars, com ara el del vigor físic. Efectivament, aquest es produeix pel fet de tenir una bona alimentació i resistir moltes fatigues, i açò podria fer-ho principalment el vigorós. Així ocorre també en el cas de les virtuts. En efecte, és pel fet d'apartar-nos dels plaers que ens fem temperats i és principalment en ser-ho que tenim la capacitat d'apartar-nos dels plaers. De manera similar ocorre en el cas de la valentia, ja que és acostumant-nos a menystenir els temors l a resistir-los que ens fem valents, i és en ser-ho que tindrem les majors possibilitats de resistir els temors. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac. “Llibre II”, 1104a -1104b (Traducció de Carlos Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT II Així doncs, primerament cal observar açò: que les coses de tal natura tenen una tendència natural a ser corrompudes pel defecte i per I’excés, com estem a punt de veure en els casos del vigor físic i de la salut (ja que en temes obscurs cal fer ús d’exemples clars). En efecte, els exercicis físics practicats en excés i en defecte fan malbé el vigor físic i de manera similar també les begudes i els menjars, quan són massa abundants o massa escassos, fan malbé la salut, mentre que en la seua mesura els propicien, els fan créixer i els conserven. D'aquesta manera, doncs, ocorre també amb la temprança i la valentia així com en la resta de virtuts. I és que qui fuig de tot i a tot té por i no planta cara a res, es fa covard, i qui no sent en absolut por de res, sinó que acudeix a l'encontre de tot, temerari. De manera similar també qui gaudeix de tot tipus de plaer i no se n'aparta de cap, es fa desenfrenat, i qui el defuig tot, com els rústics, un insensible. Certament, la temprança i la valentia són corrompudes per l'excés i el defecte però conservades pel terme mig. Però no només el naixement, el desenvolupament i la corrupció de les virtuts es produeixen pels mateixos motius i sota les mateixes condicions, sinó que també els seus actes tindran lloc en les mateixes circumstàncies. I és que també ocorre així en els altres casos que són més clars, com ara el del vigor físic. Efectivament, aquest es produeix pel fet de tenir una bona alimentació i resistir moltes fatigues, i açò podria fer-ho principalment el vigorós. Així ocorre també en el cas de les virtuts. En efecte, és pel fet d'apartar-nos dels plaers que ens fem temperats i és principalment en ser-ho que tenim la capacitat d'apartar-nos dels plaers. De manera similar ocorre en el cas de la valentia, ja que és acostumant-nos a menystenir els temors l a resistir-los que ens fem valents, i és en ser-ho que tindrem les majors possibilitats de resistir els temors. — ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac. “Llibre II”, 1104a -1104b (Traducció de Carlos Monzó)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Una condemna de la vida per part del vivent no deixa de ser, en últim lloc, res més que el símptoma d'una espècie determinada de vida: amb açò, la qüestió de si aqueixa condemna és justa o injusta, no està plantejada de cap manera. Caldria situar-se fora de la vida i, d'altra banda, conèixer-la tan bé com un, com molts, com tots els qui l'han viscuda, perquè fóra legítim tocar el problema del valor de la vida en general: raons suficients per a comprendre que el problema és un problema inaccessible per a nosaltres. Quan parlem de valors, ho fem sota la inspiració, sota l'òptica de la vida: la vida mateixa ens obliga a establir valors, la vida mateixa valora per mitjà de nosaltres quan hi posem valors... D'ací que també aquella contranaturalesa com a moral que entén Déu com un contraconcepte i com una condemna de la vida, tan sols és un judici de valor de la vida ‒ de quina vida?, de quina mena de vida? ‒ Però ja he contestat: de la vida descendent, debilitada, cansada, condemnada. La moral tal com s'ha entès fins ara ‒ tal com l'ha formulada encara últimament Schopenhauer, com a “negació de la voluntat de vida” ‒ és l'instint-de-décadance mateix, que fa de si mateix un imperatiu: aqueixa moral diu: “mor!” ‒ és el judici dels condemnats... — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, “La moral com a contranaturalesa” (Traducció de Joan Baptista Llinares i Rafa Gomar)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Una condemna de la vida per part del vivent no deixa de ser, en últim lloc, res més que el símptoma d'una espècie determinada de vida: amb açò, la qüestió de si aqueixa condemna és justa o injusta, no està plantejada de cap manera. Caldria situar-se fora de la vida i, d'altra banda, conèixer-la tan bé com un, com molts, com tots els qui l'han viscuda, perquè fóra legítim tocar el problema del valor de la vida en general: raons suficients per a comprendre que el problema és un problema inaccessible per a nosaltres. Quan parlem de valors, ho fem sota la inspiració, sota l'òptica de la vida: la vida mateixa ens obliga a establir valors, la vida mateixa valora per mitjà de nosaltres quan hi posem valors... D'ací que també aquella contranaturalesa com a moral que entén Déu com un contraconcepte i com una condemna de la vida, tan sols és un judici de valor de la vida ‒ de quina vida?, de quina mena de vida? ‒ Però ja he contestat: de la vida descendent, debilitada, cansada, condemnada. La moral tal com s'ha entès fins ara ‒ tal com l'ha formulada encara últimament Schopenhauer, com a “negació de la voluntat de vida” ‒ és l'instint-de-décadance mateix, que fa de si mateix un imperatiu: aqueixa moral diu: “mor!” ‒ és el judici dels condemnats... — FRIEDRICH NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols, “La moral com a contranaturalesa” (Traducció de Joan Baptista Llinares i Rafa Gomar)