Tria'n una
Exercici 2 — Qüestió 2: definició de «veritat» i «bé» (text I, Plató, La República)
Coneixement i realitat2 puntsElegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts):
TEXT I
- SOCRATES: Doncs que això mateix passa amb l'ànima i la seva intel·ligència: allò que la veritat i l’essència irradien, quan l'ànima hi posa els ulls, prou que li és intel·ligible i sembla, l'ànima, que té intel·ligència; però quan mira cap a objectes mesclats de foscor, que neixen i moren, li sembla que entén, però coses que li semblen, amb la intel·ligència apagada, opinions que canvien ara amunt adés avall; i així fa l’efecte que no en té, d’intel·ligència.
- GLAUCÓ: Sí que en fa l’efecte.
- SOCRATES: Per tant, el que confereix veritat als objectes del coneixement i dóna a qui coneix la possibilitat de fer-ho, ja pots ben dir que és la idea del bé, la qual, pensa que és causa, sí, del saber i de la veritat com a objectes de coneixement; ara, tot i ser belles totes dues coses, el coneixement i la veritat, si consideres que hi ha alguna cosa encara més bella, fas ben fet, l’encertes. El saber i la veritat, com en el cas de la llum i la vista, creure-les semblants al sol és fer ben fet, però considerar que són el sol no és ben fet; i, així mateix, creure, tornant al saber i la veritat, que totes dues coses són semblants al bé, això és correcte, però creure que són el bé, ni l'una ni l’altra, això no n’és. El bé és d’una tal manera que mereix una més alta consideració.
— PLATÓ, La República, Llibre VI, 508 c - 509 a (Traducció de C. Miralles).
- 2. Definix els termes “veritat” i “bé”, partint de la informació oferta pel text i completant-la amb els coneixements que tingues de la filosofia de l’autor del TEXT I (2 punts).
Exercici 4 — Qüestió 4: definició de «ètica» (text II, Aristòtil, Ètica a Nicòmac)
Ètica2 puntsElegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts):
TEXT II
Com que la virtut és de dos tipus, dianoètica i ètica, la dianoètica té el seu origen i la seua capacitat de créixer sobretot en l’ensenyament, ja que te necessitat de l’experiència i del temps, mentre que l’ètica es resultat del costum, raó per la qual el seu nom també està format mitjançant una petita modificació a partir del terme costum. A partir de açò resulta també evident que cap de les virtuts ètiques està en nosaltres per natura. I és que cap de les coses que existeixen per natura pren un costum diferent del natural, com ara la pedra, que naturalment cau cap a baix, no podria ser acostumada a caure cap a dalt, ni un podria acostumar-la encara que la llancés milers de vegades cap amunt; ni tampoc el foc podria adquirir el costum d’anar cap a baix; ni cap altra cosa de les que es produeixen d’una manera en la natura podria esser acostumada a ser d’una altra manera diferent. Per tant, les virtuts no estan en nosaltres ni de manera natural ni contra natura, sinó perquè tenim una disposició natural a rebre-les i perquè les perfeccionem a través del costum.
A més, primer ens fem amb les potencies de tot allò que es present de naixement en nosaltres i després executem els seus actes (cosa que justament és evident en el cas del sentits, ja que no és pel fet de veure moltes vegades o d’escoltar moltes vegades que hem adquirit els sentits, sinó que, al contrari, els utilitzem perquè els tenim i no els tenim pel fet d’haver-los utilitzat). Adquirim virtuts si abans les hem practicades, com també ocorre en el cas de la resta d’arts. En efecte, aprenem fent el que cal fer per aprendre, com ara un es fa constructor construint cases i citarista tocant la cítara. D’aquesta manera, doncs, ens fem justos duent a terme actes de justícia, prudents amb actes de prudència, valents amb actes de valentia”.
— ARISTOTELES, Ètica a Nicòmac, Llibre II, 1103 a-b (Traducció de Carles Monzó).
- 4. Definix el terme “ètica”, partint de la informació oferta pel text i completant-la amb els coneixements que tingues de la filosofia de l’autor del TEXT II (2 punts).
Exercici 6 — Qüestió 6: definició de «viure» (text III, Ortega y Gasset, Meditació de la tècnica)
Persona, lliure albir i religió2 puntsElegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts):
TEXT III
L’home, vulga o no, ha de fer-se a si mateix, autofabricar-se. Aquesta última expressió no és del tot inoportuna. Subratlla que l’home, a l’arrel de la seua mateixa essència, es troba, abans que en cap altra, en la situació del tècnic. Per a l’home, viure és, per descomptat, i abans que una altra cosa, esforçar-se perquè hi haja allò que encara no hi ha; a saber, ell, ell mateix, aprofitant per a això allò que hi ha; en suma, és producció. Amb això vull dir que la vida no és fonamentalment com tants segles han cregut: contemplació, pensament, teoria. No; és producció, fabricació, i només perquè aquestes ho exigeixen; per tant, després, i no abans, és pensament, teoria i ciència. Viure…, és a dir, trobar els mitjans per a realitzar el programa que s’és. El món, la circumstància, es presenta per descomptat com a primera matèria i com a possible màquina. Ja que per a existir ha d’estar en el món, i aquest no realitza per si i sense més l’ésser de l’home, sinó que li posa dificultats, l’home es resol a cercar en ell la màquina oculta que tanca per a servir l’home. La història del pensament humà es redueix a la sèrie d’observacions que l’home ha fet per a traure a la llum, per a descobrir aquella possibilitat de màquina que el món porta latent en la seua matèria. D’aquí que a l’invent tècnic se l’anomene també descobriment. I no és, com veurem, una casualitat que la tècnica per antonomàsia, la plena maduresa de la tècnica, s’iniciara cap a 1600; justament quan en el seu pensament teòric del món va arribar l’home a entendre’l com una màquina.
— José ORTEGA Y GASSET, Meditació de la tècnica, capítol V (Traducció SLT Universitat Jaume I).
- 6. Definix el terme “viure”, partint de la informació oferta pel text i completant-la amb els coneixements que tingues de la filosofia de l’autor del TEXT III (2 punts).
Exercici 8 — Qüestió 8: definició de «Altre» (text IV, Simone de Beauvoir, El segon sexe)
Política i societat2 puntsElegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts):
TEXT IV
En el moment que les dones comencen a prendre part de l’elaboració del món, aquest món és encara un món que pertany als homes: ells no en dubten gens, elles amb prou feines. Refusar d’ésser l’Altre [Alteritat], refusar la complicitat amb l’home, seria per a elles renunciar a tots els avantatges que l’aliança amb la casta superior els pot conferir. L’home-senyor protegirà materialment la dona-vassalla i s’encarregarà de justificar la seva existència: amb el risc econòmic, ella esquiva el risc metafísic d’una llibertat que s’ha d’inventar els seus fins sense cap auxili. En efecte, al costat de la pretensió de tot individu a afirmar-se com a subjecte, que és una pretensió ética, hi ha també en ell la temptació de defugir la seva llibertat i de constituir-se en cosa. És un camí nefast, perquè com a passiu, alienat, perdut, és aleshores la presa de voluntats estranyes, desvinculat de la seva trascendència, frustrat de tot valor. Però és un camí fàcil: així evita l’angoixa i la tensió de l’existència autènticament assumida. L’home que constitueix la dona com un Altre [Alteritat] trobarà en ella complicitats profundes. Així, la dona no es reivindica com a subjecte perquè no en té els mitjans concrets, perquè sent el vincle necessari que la lliga a l’home sense establir-ne la reciprocitat, i també perquè sovint es complau en el paper d’Altre [Alteritat].
— Simone de BEAUVOIR, El segon sexe, Introducció (Traducció d’Hermínia Grau de Duran).
- 8. Definix el terme “Altre” [Alteritat], partint de la informació oferta pel text i completant-la amb els coneixements que tingues de la filosofia de l’autora en el TEXT IV (2 punts).