Coneixement i realitat: exercicis de selectivitat d'Història de la Filosofia (Comunitat Valenciana)

2 CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules cada concepte, aprox.)

2 CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules cada concepte, aprox.)

3 REDACCIÓ (4 PUNTS). Trieu i desenvolupeu un dels dos temes següents (3.a.1 o 3.b.1) i responeu separadament a la pregunta que l’acompanya (3.a.2 o 3.b.2) (800 paraules, aprox.)

3 REDACCIÓ (4 PUNTS). Trieu i desenvolupeu un dels dos temes següents (3.a.1 o 3.b.1) i responeu separadament a la pregunta que l’acompanya (3.a.2 o 3.b.2) (800 paraules, aprox.)

1. COMENTARI DE TEXT (4 PUNTS). Trieu un dels dos textos proposats (a o b), llegiu-lo detingudament i responeu les tres qüestions següents: TEXT A Els filòsofs presocràtics tenien en comú una característica de gran importància: eren racionals. […] En primer lloc, aquesta afirmació no implica que els grecs, com a poble, foren especialment proclius a la raó ni que mancaren especialment de supersticions […]. També és un error pensar que la racionalitat és un distintiu o una prerrogativa de les ciències naturals […]. En tercer lloc, no s’ha de suposar que els homes racionals hagen de rebutjar resoltament el sobrenatural […]. Finalment, la racionalitat no és sempre verdadera: les idees raonades sovint són falses, i el raonament –fins i tot un raonament bo i admirable– no és invariablement clar i sòlid. Poques opinions presocràtiques són verdaderes, i menys encara tenen un bon fonament. Però, malgrat tot, són, en un sentit vague encara que significatiu, racionals: es caracteritzen per estar recolzades en l’argument, reforçades per la raó i basades en proves. Per tant, quan dic que els presocràtics eren homes racionals, només vull dir això: que les grans i audaces teories que van expressar van ser presentades no com a declaracions ex cathedra […], sinó com a conclusions dels arguments, com a proposicions raonades perquè uns homes raonables les estudiaren i discutiren. I quan afirme que els presocràtics van ser els pares del pensament racional tan sols afirme que van ser els primers homes que conscientment van subordinar les afirmacions gratuïtes a l’argument i el dogma, a la lògica. — J. BARNES, Los presocráticos, Càtedra, 2000 (trad. de E. Martín López). (Versió en valencià, servei de llengües UA)

2. CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules, aprox.)

2. CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules, aprox.)

2. CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules, aprox.)

2. CONCEPTE (2 PUNTS). Trieu un d'estos conceptes i definiu-lo tenint en compte la seua època/s i/o autor/a/és/as de referència (100 paraules, aprox.)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒ADIMANT: Però a veure: tu, Sòcrates, dius que el bé és el coneixement, que el bé és el plaer, o que és alguna altra cosa diferent d'aquestes? ‒SÒCRATES: Vaja! ‒vaig exclamar‒, ja es veia des de fa estona que no t'anaves a acontentar amb el parer dels altres sobre això. ‒A: Perquè no em sembla correcte, Sòcrates ‒va dir‒, que qui durant tant de temps s'ha ocupat d'aquestes qüestions puga exposar les opinions dels altres, però es reserve la seua. ‒S: Doncs què? ‒vaig dir jo‒ Et sembla correcte que algú parle de les coses que no sap com si les sabera? ‒A: No, com si les sabera no ‒va dir‒, però sí que s'ha de prestar a exposar la seua opinió, el que ell creu. ‒S: I què? ‒vaig dir‒ ¿No t'has adonat que les opinions sense coneixement són totes defectuoses? D'elles, les millors són cegues. ¿O creus que hi ha alguna diferència entre els cecs que, tot i això, van pel bon camí, i aquells que, sense coneixement, tenen alguna opinió vertadera? ‒A: No n'hi ha cap ‒digué. ‒S: Vols, llavors, veure coses defectuoses, cegues i tortes, quan podries sentir-ne de clares i belles, dites d'altres? ‒GLAUCÓ: Per Zeus, Sòcrates! ‒va dir Glaucó‒. No et detingues com si ja hagueres acabat. Perquè a nosaltres ens bastarà que, així com ens has explicat el que eren la justícia, la temprança i les altres virtuts, ens expliques ara què és el bé. ‒S: També jo, company ‒vaig dir‒, em donaria per ben satisfet. Però tem ser-ne incapaç, i provocar les vostres rialles amb els meus ineptes esforços. — PLATÓ, La República, 506 b-c. (trad. de M. Miravet)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒ADIMANT: Però a veure: tu, Sòcrates, dius que el bé és el coneixement, que el bé és el plaer, o que és alguna altra cosa diferent d'aquestes? ‒SÒCRATES: Vaja! ‒vaig exclamar‒, ja es veia des de fa estona que no t'anaves a acontentar amb el parer dels altres sobre això. ‒A: Perquè no em sembla correcte, Sòcrates ‒va dir‒, que qui durant tant de temps s'ha ocupat d'aquestes qüestions puga exposar les opinions dels altres, però es reserve la seua. ‒S: Doncs què? ‒vaig dir jo‒ Et sembla correcte que algú parle de les coses que no sap com si les sabera? ‒A: No, com si les sabera no ‒va dir‒, però sí que s'ha de prestar a exposar la seua opinió, el que ell creu. ‒S: I què? ‒vaig dir‒ ¿No t'has adonat que les opinions sense coneixement són totes defectuoses? D'elles, les millors són cegues. ¿O creus que hi ha alguna diferència entre els cecs que, tot i això, van pel bon camí, i aquells que, sense coneixement, tenen alguna opinió vertadera? ‒A: No n'hi ha cap ‒digué. ‒S: Vols, llavors, veure coses defectuoses, cegues i tortes, quan podries sentir-ne de clares i belles, dites d'altres? ‒GLAUCÓ: Per Zeus, Sòcrates! ‒va dir Glaucó‒. No et detingues com si ja hagueres acabat. Perquè a nosaltres ens bastarà que, així com ens has explicat el que eren la justícia, la temprança i les altres virtuts, ens expliques ara què és el bé. ‒S: També jo, company ‒vaig dir‒, em donaria per ben satisfet. Però tem ser-ne incapaç, i provocar les vostres rialles amb els meus ineptes esforços. — PLATÓ, La República, 506 b-c. (trad. de M. Miravet)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Jo hauria d’opinar que els exemples de la matemàtica i la ciència de la natura, les quals, per una revolució portada a cap de sobte, han arribat a ser el que ara són, ja serien prou notables per fer meditar sobre la part essencial d’aquest canvi de la forma de pensar que els ha estat tan avantatjós i per imitar-los ací, si més no com un assaig, tant com ho permet llur analogia, en tant que coneixements racionals, amb la metafísica. Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s'havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Assagem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d'un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que ens siguen donats. S'esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de Copèrnic, el qual, no sortint-se'n amb l'explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l'espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l'espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles immòbils. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XV- B XVI (trad. de J. B. Llinares)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Jo hauria d’opinar que els exemples de la matemàtica i la ciència de la natura, les quals, per una revolució portada a cap de sobte, han arribat a ser el que ara són, ja serien prou notables per fer meditar sobre la part essencial d’aquest canvi de la forma de pensar que els ha estat tan avantatjós i per imitar-los ací, si més no com un assaig, tant com ho permet llur analogia, en tant que coneixements racionals, amb la metafísica. Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s'havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Assagem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d'un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que ens siguen donats. S'esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de Copèrnic, el qual, no sortint-se'n amb l'explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l'espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l'espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles immòbils. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XV- B XVI (trad. de J. B. Llinares)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Vosté em pregunta ¿què és idiosincràsia en els filòsofs?… Per exemple la seua falta de sentit històric, el seu odi a la mateixa representació de l’esdevenir, el seu egipticisme. Els filòsofs creuen que tributen honor a una cosa quan la deshistoritzen, quan la tracten sub specie aeterni [des de la perspectiva d’allò etern], – quan en fan una mòmia. Tot el que els filòsofs han manejat des de fa mil·lennis eren mòmies-conceptuals; de les seues mans no va eixir viu res real. Ells maten, exerceixen de taxidermistes, aquests senyors que-reten-culte-als-ídols-conceptuals, quan adoren, – esdevenen mortalment perillosos per a tot, quan adoren. La mort, el canvi, l’edat, així com la procreació i el creixement, són objeccions per a ells, – fins i tot refutacions. El que és [was ist] no esdevé; el que esdevé no és… Ara bé, tots creuen, amb desesperació i tot, en l’ens [das Seiende]. Però com no poden apoderar-se’n, busquen les raons de per què se’ls reté. “Ha d’haver una il·lusió, un engany en el fet que no percebem l’ens: on s’amaga l’enganyador?” – “El tenim, criden molt feliços, és la sensibilitat! Aquests sentits, que també d’altres vegades són tan immorals, ens enganyen respecte el món vertader. […]” — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “La «raó» en la filosofia”, par. 1 (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT IV Vosté em pregunta ¿què és idiosincràsia en els filòsofs?… Per exemple la seua falta de sentit històric, el seu odi a la mateixa representació de l’esdevenir, el seu egipticisme. Els filòsofs creuen que tributen honor a una cosa quan la deshistoritzen, quan la tracten sub specie aeterni [des de la perspectiva d’allò etern], – quan en fan una mòmia. Tot el que els filòsofs han manejat des de fa mil·lennis eren mòmies-conceptuals; de les seues mans no va eixir viu res real. Ells maten, exerceixen de taxidermistes, aquests senyors que-reten-culte-als-ídols-conceptuals, quan adoren, – esdevenen mortalment perillosos per a tot, quan adoren. La mort, el canvi, l’edat, així com la procreació i el creixement, són objeccions per a ells, – fins i tot refutacions. El que és [was ist] no esdevé; el que esdevé no és… Ara bé, tots creuen, amb desesperació i tot, en l’ens [das Seiende]. Però com no poden apoderar-se’n, busquen les raons de per què se’ls reté. “Ha d’haver una il·lusió, un engany en el fet que no percebem l’ens: on s’amaga l’enganyador?” – “El tenim, criden molt feliços, és la sensibilitat! Aquests sentits, que també d’altres vegades són tan immorals, ens enganyen respecte el món vertader. […]” — F. NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, “La «raó» en la filosofia”, par. 1 (trad. de J. B. Llinares i R. Gomar)

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒SÒCRATES: Doncs bé, adona't ara que situe en l'altra secció de l'intel·ligible allò que la raó abasta per si mateixa, mitjançant el poder dialèctic, considerant els supòsits no com a principis, sinó com a genuïnes hipòtesis, és a dir, esglaons i trampolins que l'eleven fins a allò no hipotètic, fins al principi de tot I, un cop abastit aquest principi, va fent les deduccions que d'ell depenen, fins a descendir a la conclusió, sense emprar en absolut res sensible, sinó únicament les idees en si, passant d'una a l'altra de les idees i acabant en elles. ‒GLAUCÓ: Ho entenc ‒va dir‒, encara que no del tot, perquè em sembla molt gran el que pretens exposar, ja que intentes determinar que la contemplació del ser i de l'intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica és més clara que la que proporcionen les anomenades arts, de les quals les hipòtesis en són principi. Perquè encara que els que les estudien han de contemplar els seus objectes amb el pensament, i no amb els sentits, tanmateix no investiguen remuntant-se cap al principi, sinó partint d'hipòtesis, Per això a tu et sembla que no aconsegueixen enteniment d'aquests objectes, que són intel·ligibles, no obstant, quan estan en relació amb un principi. I crec que l'operació dels geòmetres i d'altres com ells l'anomenes pensament, però no intel·ligència, perquè el pensament ocupa un lloc intermedi entre l'opinió i la intel·ligència. — PLATÓ, La República, 511 a-c. (trad. de M. Miravet)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒SÒCRATES: Doncs bé, adona't ara que situe en l'altra secció de l'intel·ligible allò que la raó abasta per si mateixa, mitjançant el poder dialèctic, considerant els supòsits no com a principis, sinó com a genuïnes hipòtesis, és a dir, esglaons i trampolins que l'eleven fins a allò no hipotètic, fins al principi de tot I, un cop abastit aquest principi, va fent les deduccions que d'ell depenen, fins a descendir a la conclusió, sense emprar en absolut res sensible, sinó únicament les idees en si, passant d'una a l'altra de les idees i acabant en elles. ‒GLAUCÓ: Ho entenc ‒va dir‒, encara que no del tot, perquè em sembla molt gran el que pretens exposar, ja que intentes determinar que la contemplació del ser i de l'intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica és més clara que la que proporcionen les anomenades arts, de les quals les hipòtesis en són principi. Perquè encara que els que les estudien han de contemplar els seus objectes amb el pensament, i no amb els sentits, tanmateix no investiguen remuntant-se cap al principi, sinó partint d'hipòtesis, Per això a tu et sembla que no aconsegueixen enteniment d'aquests objectes, que són intel·ligibles, no obstant, quan estan en relació amb un principi. I crec que l'operació dels geòmetres i d'altres com ells l'anomenes pensament, però no intel·ligència, perquè el pensament ocupa un lloc intermedi entre l'opinió i la intel·ligència. — PLATÓ, La República, 511 a-c. (trad. de M. Miravet)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Però com que no puc aturar-me en aquestes intuïcions, si han d'arribar a ser coneixements, sinó que he de referir-les en tant que representacions a qualsevol cosa com a objecte i he de determinar aquest per aquelles, aleshores jo puc o admetre que els conceptes mitjançant els quals realitze aquesta determinació també es regeixen per l'objecte –i llavors em trobe novament en la mateixa perplexitat sobre la manera com jo puga saber-ne a priori alguna cosa–, o admetre que els objectes o, el que és el mateix, l'experiència en què solament són coneguts (com a objectes donats), es regeix per aquests conceptes, i aleshores veig de seguida una indicació de sortida més fàcil, perquè l’experiència mateixa és una forma de coneixement que exigeix enteniment, la regla del qual he de pressuposar en mi, fins i tot abans que em siguen donats objectes –per tant, a priori– i que s'expressa en conceptes a priori pels quals s'han de regir, doncs, necessàriament tots els objectes de l'experiència i amb els quals han de concordar. Quant als objectes, en tant que pensats merament per la raó i, en efecte, d'una manera necessària, però sense poder ser donats en l'experiència de cap manera (almenys tal com la raó els pensa), els assaigs de pensar-los –car sens dubte s'han de poder pensar– proporcionaran, per tant, una magnífica pedra de toc d'allò que nosaltres admetem com el mètode canviat de la forma de pensar, és a dir, que de les coses no en coneixem a priori sinó el que nosaltres mateixos hi posem. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XVII- B XVIII (trad. de J. B. Llinares)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Però com que no puc aturar-me en aquestes intuïcions, si han d'arribar a ser coneixements, sinó que he de referir-les en tant que representacions a qualsevol cosa com a objecte i he de determinar aquest per aquelles, aleshores jo puc o admetre que els conceptes mitjançant els quals realitze aquesta determinació també es regeixen per l'objecte –i llavors em trobe novament en la mateixa perplexitat sobre la manera com jo puga saber-ne a priori alguna cosa–, o admetre que els objectes o, el que és el mateix, l'experiència en què solament són coneguts (com a objectes donats), es regeix per aquests conceptes, i aleshores veig de seguida una indicació de sortida més fàcil, perquè l’experiència mateixa és una forma de coneixement que exigeix enteniment, la regla del qual he de pressuposar en mi, fins i tot abans que em siguen donats objectes –per tant, a priori– i que s'expressa en conceptes a priori pels quals s'han de regir, doncs, necessàriament tots els objectes de l'experiència i amb els quals han de concordar. Quant als objectes, en tant que pensats merament per la raó i, en efecte, d'una manera necessària, però sense poder ser donats en l'experiència de cap manera (almenys tal com la raó els pensa), els assaigs de pensar-los –car sens dubte s'han de poder pensar– proporcionaran, per tant, una magnífica pedra de toc d'allò que nosaltres admetem com el mètode canviat de la forma de pensar, és a dir, que de les coses no en coneixem a priori sinó el que nosaltres mateixos hi posem. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XVII- B XVIII (trad. de J. B. Llinares)

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I - SOCRATES: Doncs que això mateix passa amb l'ànima i la seva intel·ligència: allò que la veritat i l’essència irradien, quan l'ànima hi posa els ulls, prou que li és intel·ligible i sembla, l'ànima, que té intel·ligència; però quan mira cap a objectes mesclats de foscor, que neixen i moren, li sembla que entén, però coses que li semblen, amb la intel·ligència apagada, opinions que canvien ara amunt adés avall; i així fa l’efecte que no en té, d’intel·ligència. - GLAUCÓ: Sí que en fa l’efecte. - SOCRATES: Per tant, el que confereix veritat als objectes del coneixement i dóna a qui coneix la possibilitat de fer-ho, ja pots ben dir que és la idea del bé, la qual, pensa que és causa, sí, del saber i de la veritat com a objectes de coneixement; ara, tot i ser belles totes dues coses, el coneixement i la veritat, si consideres que hi ha alguna cosa encara més bella, fas ben fet, l’encertes. El saber i la veritat, com en el cas de la llum i la vista, creure-les semblants al sol és fer ben fet, però considerar que són el sol no és ben fet; i, així mateix, creure, tornant al saber i la veritat, que totes dues coses són semblants al bé, això és correcte, però creure que són el bé, ni l'una ni l’altra, això no n’és. El bé és d’una tal manera que mereix una més alta consideració. — PLATÓ, La República, Llibre VI, 508 c - 509 a (Traducció de C. Miralles).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I - SOCRATES: Doncs que això mateix passa amb l'ànima i la seva intel·ligència: allò que la veritat i l’essència irradien, quan l'ànima hi posa els ulls, prou que li és intel·ligible i sembla, l'ànima, que té intel·ligència; però quan mira cap a objectes mesclats de foscor, que neixen i moren, li sembla que entén, però coses que li semblen, amb la intel·ligència apagada, opinions que canvien ara amunt adés avall; i així fa l’efecte que no en té, d’intel·ligència. - GLAUCÓ: Sí que en fa l’efecte. - SOCRATES: Per tant, el que confereix veritat als objectes del coneixement i dóna a qui coneix la possibilitat de fer-ho, ja pots ben dir que és la idea del bé, la qual, pensa que és causa, sí, del saber i de la veritat com a objectes de coneixement; ara, tot i ser belles totes dues coses, el coneixement i la veritat, si consideres que hi ha alguna cosa encara més bella, fas ben fet, l’encertes. El saber i la veritat, com en el cas de la llum i la vista, creure-les semblants al sol és fer ben fet, però considerar que són el sol no és ben fet; i, així mateix, creure, tornant al saber i la veritat, que totes dues coses són semblants al bé, això és correcte, però creure que són el bé, ni l'una ni l’altra, això no n’és. El bé és d’una tal manera que mereix una més alta consideració. — PLATÓ, La República, Llibre VI, 508 c - 509 a (Traducció de C. Miralles).

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I - S: Doncs bé, adona't ara que situe en l'altra secció de l'intel·ligible allò que la raó abasta per si mateixa, mitjançant el poder dialèctic, considerant els supòsits no com a principis, sinó com a genuïnes hipòtesis, és a dir, esglaons i trampolins que l'eleven fins a allò no hipotètic, fins al principi de tot I, un cop abastit aquest principi, va fent les deduccions que d'ell depenen, fins a descendir a la conclusió, sense emprar en absolut res sensible, sinó únicament les idees en si, passant d'una a l'altra de les idees i acabant en elles, - G: Ho entenc -va dir-, encara que no del tot, perquè em sembla molt gran el que pretens exposar, ja que intentes determinar que la contemplació del ser i de l'intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica és més clara que la que proporcionen les anomenades arts, de les quals les hipòtesis en són principi. Perquè encara que els que les estudien han de contemplar els seus objectes amb el pensament, i no amb els sentits, tanmateix no investiguen remuntant-se cap al principi, sinó partint d'hipòtesis, Per això a tu et sembla que no aconsegueixen enteniment d'aquests objectes, que són intel,ligibles, no obstant, quan estan en relació amb un principi. I crec que l'operació dels geòmetres i d'altres com ells l'anomenes pensament, però no intel·ligència, perquè el pensament ocupa un lloc intermedi entre l'opinió i la intel·ligència, — PLATÓ, La República, 511 b - d (traducció de Maite Miravet).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I - S: Doncs bé, adona't ara que situe en l'altra secció de l'intel·ligible allò que la raó abasta per si mateixa, mitjançant el poder dialèctic, considerant els supòsits no com a principis, sinó com a genuïnes hipòtesis, és a dir, esglaons i trampolins que l'eleven fins a allò no hipotètic, fins al principi de tot I, un cop abastit aquest principi, va fent les deduccions que d'ell depenen, fins a descendir a la conclusió, sense emprar en absolut res sensible, sinó únicament les idees en si, passant d'una a l'altra de les idees i acabant en elles, - G: Ho entenc -va dir-, encara que no del tot, perquè em sembla molt gran el que pretens exposar, ja que intentes determinar que la contemplació del ser i de l'intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica és més clara que la que proporcionen les anomenades arts, de les quals les hipòtesis en són principi. Perquè encara que els que les estudien han de contemplar els seus objectes amb el pensament, i no amb els sentits, tanmateix no investiguen remuntant-se cap al principi, sinó partint d'hipòtesis, Per això a tu et sembla que no aconsegueixen enteniment d'aquests objectes, que són intel,ligibles, no obstant, quan estan en relació amb un principi. I crec que l'operació dels geòmetres i d'altres com ells l'anomenes pensament, però no intel·ligència, perquè el pensament ocupa un lloc intermedi entre l'opinió i la intel·ligència, — PLATÓ, La República, 511 b - d (traducció de Maite Miravet).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Però hom demanarà: ¿quin és, doncs, aquest tresor que pensem deixar a la posteritat amb una metafísica semblant, depurada per la crítica però portada també per això a un estat ferm? Amb una ràpida ullada general a aquesta obra, hom creurà percebre que la seua utilitat no és sinó negativa, a saber, la de no atrevir-nos mai a ultrapassar amb la raó especulativa els límits de l'experiència, i aquesta és també, en realitat, la seua primera utilitat. Però de seguida es torna positiva, quan hom s'adona que els principis amb què la raó especulativa s'atreveix a ultrapassar els seus límits tenen en realitat, com a resultat forçós, no una ampliació sinó, observant-ho de més a prop, una reducció del nostre ús de la raó, perquè els seus límits efectivament amenacen d'ampliar els de la sensibilitat a què pròpiament pertanyen ultrapassant-ho tot i, d'aquesta manera, foragitar del tot l'ús pur (pràctic) de la raó. Per això una crítica que limita la raó especulativa és, com a tal, certament negativa; nogensmenys, en la mesura en què així elimina alhora un entrebanc que limita l'ús pur pràctic ο que amenaça fins i tot d'anorrear-lo, en realitat és d'una utilitat positiva i molt important, tan aviat com arribem a la convicció que hi ha un ús pràctic absolutament necessari de la raó pura (l'ús moral), en què aquesta s'amplia inevitablement més enllà dels límits de la sensibilitat, i per això no necessita, ben cert, cap ajuda de l’especulativa; tanmateix, ha d’estar assegurada contra tota acció contraria de la raó especulativa, a fi de no caure en contradicció amb ella mateixa. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, Pròleg de la segona edició, B XXIV - B XXV (traducció de Joan Baptista Llinares).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Però hom demanarà: ¿quin és, doncs, aquest tresor que pensem deixar a la posteritat amb una metafísica semblant, depurada per la crítica però portada també per això a un estat ferm? Amb una ràpida ullada general a aquesta obra, hom creurà percebre que la seua utilitat no és sinó negativa, a saber, la de no atrevir-nos mai a ultrapassar amb la raó especulativa els límits de l'experiència, i aquesta és també, en realitat, la seua primera utilitat. Però de seguida es torna positiva, quan hom s'adona que els principis amb què la raó especulativa s'atreveix a ultrapassar els seus límits tenen en realitat, com a resultat forçós, no una ampliació sinó, observant-ho de més a prop, una reducció del nostre ús de la raó, perquè els seus límits efectivament amenacen d'ampliar els de la sensibilitat a què pròpiament pertanyen ultrapassant-ho tot i, d'aquesta manera, foragitar del tot l'ús pur (pràctic) de la raó. Per això una crítica que limita la raó especulativa és, com a tal, certament negativa; nogensmenys, en la mesura en què així elimina alhora un entrebanc que limita l'ús pur pràctic ο que amenaça fins i tot d'anorrear-lo, en realitat és d'una utilitat positiva i molt important, tan aviat com arribem a la convicció que hi ha un ús pràctic absolutament necessari de la raó pura (l'ús moral), en què aquesta s'amplia inevitablement més enllà dels límits de la sensibilitat, i per això no necessita, ben cert, cap ajuda de l’especulativa; tanmateix, ha d’estar assegurada contra tota acció contraria de la raó especulativa, a fi de no caure en contradicció amb ella mateixa. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, Pròleg de la segona edició, B XXIV - B XXV (traducció de Joan Baptista Llinares).

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I Per tant, el que confereix veritat als objectes del coneixement i dona a qui coneix la possibilitat de fer-ho, ja pots ben dir que és la idea del bé, la qual, pensa que és causa, sí, del saber i de la veritat com a objectes de coneixement; ara, tot i ser belles totes dues coses, el coneixement i la veritat, si consideres que hi ha alguna cosa encara més bella, has ben fet, l’encertes. El saber i la veritat, com en el cas de la llum i de la vista, creure’ls semblants al sol és fer ben fet, però considerar que són el sol no és ben fet; i, així mateix, creure, tornant al saber i la veritat, que totes dues coses són semblants al sol, això es correcte, però creure que són el sol, ni l’una ni l’altra, això no n’és. El bé és d’una tal manera que mereix una més alta consideració. — PLATÓ, La República, 508e –509a (Traducció de Carles Miralles)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I Per tant, el que confereix veritat als objectes del coneixement i dona a qui coneix la possibilitat de fer-ho, ja pots ben dir que és la idea del bé, la qual, pensa que és causa, sí, del saber i de la veritat com a objectes de coneixement; ara, tot i ser belles totes dues coses, el coneixement i la veritat, si consideres que hi ha alguna cosa encara més bella, has ben fet, l’encertes. El saber i la veritat, com en el cas de la llum i de la vista, creure’ls semblants al sol és fer ben fet, però considerar que són el sol no és ben fet; i, així mateix, creure, tornant al saber i la veritat, que totes dues coses són semblants al sol, això es correcte, però creure que són el sol, ni l’una ni l’altra, això no n’és. El bé és d’una tal manera que mereix una més alta consideració. — PLATÓ, La República, 508e –509a (Traducció de Carles Miralles)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒Doncs què? –vaig dir jo‒ Et sembla correcte que algú parle de les coses que no sap com si les sabera? ‒No, com si les sabera no –va dir‒, pero sí que s’ha de prestar a exposar la seua opinió, el que ell creu. ‒I qué –vaig dir‒ ¿No t’has adonat que les opinions sense coneixement son totes defectuoses? D’elles les millors són cegues. ¿O creus que hi ha alguna diferencia entre el cecs que, tot i això, van pel bon camí, i aquells que, sense coneixement, tenen alguna opinió vertadera? ‒No n’hi ha cap – digué. ‒¿Vols, llavors, veure coses defectuoses, cegues y tortes, quan podries sentir‒ne de clares i belles, dites d’altres? ‒Per Zeus, Sócrates! ‒va dir Glaucó‒. No et detingues com si ja hagueres acabat. Perquè a nosaltres ens bastarà que, així com ens has explicat el que eren la justicia, la temprança i les altres virtuts, ens expliques ara què es el bé. ‒També jo, company –vaig dir˗, em donaría per ben satisfet. Però tem ser‒ne incapaç, i provocar les vostres rialles amb els meus ineptes esforços. En fi, deixem per ara, benaurats amics, què és el bé en sí, perquè veig que l’emprenta que portem és insuficient per a arribar a elevar‒nos al que jo en pense. — PLATÓ, La República, 506 c - e. (traducció de Maite Miravet).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒Doncs què? –vaig dir jo‒ Et sembla correcte que algú parle de les coses que no sap com si les sabera? ‒No, com si les sabera no –va dir‒, pero sí que s’ha de prestar a exposar la seua opinió, el que ell creu. ‒I qué –vaig dir‒ ¿No t’has adonat que les opinions sense coneixement son totes defectuoses? D’elles les millors són cegues. ¿O creus que hi ha alguna diferencia entre el cecs que, tot i això, van pel bon camí, i aquells que, sense coneixement, tenen alguna opinió vertadera? ‒No n’hi ha cap – digué. ‒¿Vols, llavors, veure coses defectuoses, cegues y tortes, quan podries sentir‒ne de clares i belles, dites d’altres? ‒Per Zeus, Sócrates! ‒va dir Glaucó‒. No et detingues com si ja hagueres acabat. Perquè a nosaltres ens bastarà que, així com ens has explicat el que eren la justicia, la temprança i les altres virtuts, ens expliques ara què es el bé. ‒També jo, company –vaig dir˗, em donaría per ben satisfet. Però tem ser‒ne incapaç, i provocar les vostres rialles amb els meus ineptes esforços. En fi, deixem per ara, benaurats amics, què és el bé en sí, perquè veig que l’emprenta que portem és insuficient per a arribar a elevar‒nos al que jo en pense. — PLATÓ, La República, 506 c - e. (traducció de Maite Miravet).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III La crítica no està oposada al procediment dogmàtic de la raó en el seu coneixement pur en tant que ciència (car aquesta ha de ser sempre dogmàtica, ço és, estrictament demostrativa des de segurs principis a priori), sinó al dogmatisme, és a dir, la pretensió d’anar endavant solament amb un coneixement pur des de conceptes (el coneixement filosòfic), segons principis com els que la raó té en ús fa molt de temps, sense informacions de la forma ni del dret amb què hi ha arribat. Dogmatisme és, doncs, el procediment dogmàtic de la raó pura, sense crítica prèvia de la seua pròpia capacitat. Aquesta oposició, per consegüent, no ha de parlar a favor de la superficialitat xerraire, sota el presumptuós nom de popularitat, ni encara menys a favor de l’escepticisme, que procedeix sumàriament amb la metafísica sencera; la crítica és més aviat la necessària organització prèvia per a la promoció d’una sòlida metafísica com a ciència, que per necessitat ha de ser realitzada dogmàticament i, segons l’exigència més estricta, sistemàticament; per tant, d’acord amb l’escola (no popularment). Aquesta exigència a la metafísica és imprescindible, car aquesta es compromet a realitzar el seu quefer totalment a priori i, en conseqüència, a plena satisfacció de la raó especulativa. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, Próleg de la segona edició, B XXXV - B XXXVI (traducció de Joan Baptista Llinares).

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III La crítica no està oposada al procediment dogmàtic de la raó en el seu coneixement pur en tant que ciència (car aquesta ha de ser sempre dogmàtica, ço és, estrictament demostrativa des de segurs principis a priori), sinó al dogmatisme, és a dir, la pretensió d’anar endavant solament amb un coneixement pur des de conceptes (el coneixement filosòfic), segons principis com els que la raó té en ús fa molt de temps, sense informacions de la forma ni del dret amb què hi ha arribat. Dogmatisme és, doncs, el procediment dogmàtic de la raó pura, sense crítica prèvia de la seua pròpia capacitat. Aquesta oposició, per consegüent, no ha de parlar a favor de la superficialitat xerraire, sota el presumptuós nom de popularitat, ni encara menys a favor de l’escepticisme, que procedeix sumàriament amb la metafísica sencera; la crítica és més aviat la necessària organització prèvia per a la promoció d’una sòlida metafísica com a ciència, que per necessitat ha de ser realitzada dogmàticament i, segons l’exigència més estricta, sistemàticament; per tant, d’acord amb l’escola (no popularment). Aquesta exigència a la metafísica és imprescindible, car aquesta es compromet a realitzar el seu quefer totalment a priori i, en conseqüència, a plena satisfacció de la raó especulativa. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, Próleg de la segona edició, B XXXV - B XXXVI (traducció de Joan Baptista Llinares).

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Assagem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que ens siguen donats. S’esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de Copèrnic, el qual, no sortint-se’n amb l’explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l’espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l’espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles immòbils. En la metafísica podem, doncs, fer un assaig semblant pel que fa a la intuïció dels objectes. Si la intuïció s’haguera de regir per la constitució dels objectes, aleshores no puc discernir com podríem saber-ne alguna cosa a priori; però si l’objecte (com a objecte dels sentits) es regeix per la constitució de la nostra capacitat d’intuïció, llavors jo puc representar-me perfectament aquesta possibilitat. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XVI- B XVII (trad. de Joan B. Llinares Chover)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Assagem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que ens siguen donats. S’esdevé amb això exactament com amb el primer pensament de Copèrnic, el qual, no sortint-se’n amb l’explicació dels moviments del cel si admetia que tota la munió de les estrelles girava al voltant de l’espectador, assajà de donar-hi una explicació més bona fent que l’espectador giravoltara i deixant, en canvi, les estrelles immòbils. En la metafísica podem, doncs, fer un assaig semblant pel que fa a la intuïció dels objectes. Si la intuïció s’haguera de regir per la constitució dels objectes, aleshores no puc discernir com podríem saber-ne alguna cosa a priori; però si l’objecte (com a objecte dels sentits) es regeix per la constitució de la nostra capacitat d’intuïció, llavors jo puc representar-me perfectament aquesta possibilitat. — I. KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XVI- B XVII (trad. de Joan B. Llinares Chover)

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒I si algú, vaig fer jo, se l'enduia d'allí arrossegant-lo a la força per la pujada difícil i costeruda, i no l'amollava abans d'haver-lo forçat a seguir-lo fins a la llum del sol, no sofriria i li sabria greu que l'arrosseguessin, i, en arribar a la llum, amb els ulls amarats de claror, oi que no seria capaç de veure ni una de les coses que ara són anomenades veres? ‒No, no en seria, va dir, almenys de seguida. ‒Li caldria, crec, avesar-s'hi, per arribar a veure el que hi ha dalt. I veuria més fàcilment les ombres, d'antuvi, i després el reflex en l'aigua de figures humanes o d'altra mena, i per fi les coses mateixes. D'ençà d'això podria contemplar el que hi ha en el cel i el cel mateix, de nit, mirant directament a la llum dels astres i de la lluna, més fàcilment que no al sol, de dia, i a la llum del sol. ‒Oi, sens dubte. ‒I fóra el sol, crec, no el seu reflex en l'aigua o en qualsevol altre lloc que no fos el seu sinó el sol mateix en l'àmbit que li és propi, la darrera cosa que podria mirar de ple i seria capaç de contemplar. ‒Per força, va dir. ‒I en acabat ja raonaria sobre el sol, que és ell qui produeix les estaciones i les anyades i que tot ho governa, en la regió visibe, i d’alguna manera el responsable de tot allò que ells veien. — PLATÓ, La República, “Llibre VII”, 515e -516c (Traducció de Carles Miralles)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT I ‒I si algú, vaig fer jo, se l'enduia d'allí arrossegant-lo a la força per la pujada difícil i costeruda, i no l'amollava abans d'haver-lo forçat a seguir-lo fins a la llum del sol, no sofriria i li sabria greu que l'arrosseguessin, i, en arribar a la llum, amb els ulls amarats de claror, oi que no seria capaç de veure ni una de les coses que ara són anomenades veres? ‒No, no en seria, va dir, almenys de seguida. ‒Li caldria, crec, avesar-s'hi, per arribar a veure el que hi ha dalt. I veuria més fàcilment les ombres, d'antuvi, i després el reflex en l'aigua de figures humanes o d'altra mena, i per fi les coses mateixes. D'ençà d'això podria contemplar el que hi ha en el cel i el cel mateix, de nit, mirant directament a la llum dels astres i de la lluna, més fàcilment que no al sol, de dia, i a la llum del sol. ‒Oi, sens dubte. ‒I fóra el sol, crec, no el seu reflex en l'aigua o en qualsevol altre lloc que no fos el seu sinó el sol mateix en l'àmbit que li és propi, la darrera cosa que podria mirar de ple i seria capaç de contemplar. ‒Per força, va dir. ‒I en acabat ja raonaria sobre el sol, que és ell qui produeix les estaciones i les anyades i que tot ho governa, en la regió visibe, i d’alguna manera el responsable de tot allò que ells veien. — PLATÓ, La República, “Llibre VII”, 515e -516c (Traducció de Carles Miralles)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Que espai i temps són únicament formes de la intuïció sensible i, per consegüent, només condicions de l'existència de les coses com a fenòmens; que nosaltres, a més d'això, no tenim altres conceptes de l'enteniment ni, per tant, tampoc tenim cap element per al coneixement de les coses, llevat que a aquests conceptes puga ser donada la intuïció corresponent; que, en conseqüència, no podem tenir coneixement de cap objecte com a cosa en si mateixa, sinó solament en tant que objecte de la intuïció sensible, és a dir, com a fenomen; tot això es demostra en la part analítica de la crítica. D'això, doncs, en resulta, per descomptat, la limitació de tot coneixement especulatiu possible de la raó únicament als mers objectes de l'experiència. Tanmateix, i això cal remarcar-ho bé, ací hem de fer sempre la reserva que nosaltres precisament, encara que no podem conèixer aquests mateixos objectes també com a coses en si mateixes, certament almenys cal que puguem pensar-los. Altrament, d'això se'n seguiria la proposició absurda que hi hauria fenomen sense que res apareguera. Doncs bé, admetem ara que hom no ha fet la distinció, feta necessària per la nostra crítica, entre les coses com a objectes de l'experiència i aquestes mateixes coses com a coses en si mateixes; aleshores el principi de causalitat i, per consegüent, el mecanisme natural en la determinació d'aquesta, hauria de ser completament vàlid per a totes les coses en general com a causes eficients. En conseqüència, d'un mateix ésser, com és ara l'ànima humana, jo no podria dir, sense caure en contradicció manifesta, que la seua voluntat fóra lliure i que alhora, tanmateix, fóra sotmesa a la necessitat de la natura ‒és a dir, que no fóra lliure‒, perquè en ambdues proposicions hauria pres l'ànima en la mateixa significació, ço és, com a cosa en general (com a cosa en si mateixa), i, sense crítica prèvia, tampoc no podria prendre-la d'una altra manera. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XXV-BXXVII (Traducció de Joan Baptista Llinares)

Elegeix i contesta dues de les següents qüestions (4 punts): TEXT III Que espai i temps són únicament formes de la intuïció sensible i, per consegüent, només condicions de l'existència de les coses com a fenòmens; que nosaltres, a més d'això, no tenim altres conceptes de l'enteniment ni, per tant, tampoc tenim cap element per al coneixement de les coses, llevat que a aquests conceptes puga ser donada la intuïció corresponent; que, en conseqüència, no podem tenir coneixement de cap objecte com a cosa en si mateixa, sinó solament en tant que objecte de la intuïció sensible, és a dir, com a fenomen; tot això es demostra en la part analítica de la crítica. D'això, doncs, en resulta, per descomptat, la limitació de tot coneixement especulatiu possible de la raó únicament als mers objectes de l'experiència. Tanmateix, i això cal remarcar-ho bé, ací hem de fer sempre la reserva que nosaltres precisament, encara que no podem conèixer aquests mateixos objectes també com a coses en si mateixes, certament almenys cal que puguem pensar-los. Altrament, d'això se'n seguiria la proposició absurda que hi hauria fenomen sense que res apareguera. Doncs bé, admetem ara que hom no ha fet la distinció, feta necessària per la nostra crítica, entre les coses com a objectes de l'experiència i aquestes mateixes coses com a coses en si mateixes; aleshores el principi de causalitat i, per consegüent, el mecanisme natural en la determinació d'aquesta, hauria de ser completament vàlid per a totes les coses en general com a causes eficients. En conseqüència, d'un mateix ésser, com és ara l'ànima humana, jo no podria dir, sense caure en contradicció manifesta, que la seua voluntat fóra lliure i que alhora, tanmateix, fóra sotmesa a la necessitat de la natura ‒és a dir, que no fóra lliure‒, perquè en ambdues proposicions hauria pres l'ànima en la mateixa significació, ço és, com a cosa en general (com a cosa en si mateixa), i, sense crítica prèvia, tampoc no podria prendre-la d'una altra manera. — IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura, “Pròleg de la segona edició”, B XXV-BXXVII (Traducció de Joan Baptista Llinares)

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i desenvolupa una de les següents redaccions sobre un autor/a (5 punts):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):

Elegeix i contesta una las següents qüestions (1 punt):